Un llibre
Tota pausa s’abelleix amb un bon llibre. I atès que la setmana ens ofereix aqüeductes, l’ocasió és perfecta per regalar-nos temps i lectura. Personalment, tinc el llibre a la bossa i l’efecte Pavlov ja m’ha produït salivera. Es tracta de La prosa de la vida ,de Joan-Carles Mèlich, una petita meravella que es devora amb la mateixa fruïció amb què enriqueix el pensament.
Mèlich retorna a les llibreries i a l’àgora pública i, pel que he tastat, ho fa amb la mateixa intel·ligència, sornegueria i profunditat a què ens té avesats. Som molts els que pensem que Mèlich és el filòsof més innovador, brillant i necessari d’aquests temps tan desconcertants.
Personalment confesso que tant La lliçó d’Auschwitz com la seva Ètica de la compassió em van ajudar a construir un relat nou de l’ésser humà i d’alguns conceptes cabdals, com la mateixa compassió o la idea de la dignitat, no endebades, com diu Mèlich, després d’Auschwitz calia pensar l’ètica d’una altra manera. I, com faig quan em trobo amb l’excel·lència, vaig vampiritzar-ne algunes reflexions que m’acompanyen, amb la intenció, sovint fallida, d’entendre la condició humana. Per exemple, i cito
No és l’obediència als codis morals el que ens fa humans, sinó reconèixer que som éssers vulnerables
de memòria, la idea que no és l’obediència als codis morals el que ens fa humans, sinó el reconeixement que som éssers vulnerables i, per tant, capaços de respostes ètiques. Ho deia el mateix Mèlich, els nazis seguien codis morals i, de fet, es comportaven “dignament” amb els que reconeixien com a dignes, és a dir, com a iguals, però en canvi van ser l’exponent de la més brutal maldat amb aquells que no consideraven “dignes”, ja fossin jueus, homosexuals, gitanos... És a dir, podien tenir una moral pròpia, actuar amb codis que consideraven dignes, i tanmateix eren incapaços de sentir cap compassió envers els altres, els diferents, els que seguien altres codis, tenien altres dignitats i, alhora, mereixien una resposta ètica al seu patiment. Es tracta d’empatia, d’acompanyar el proïsme, més enllà de la comprensió, la similitud o la complicitat. De fet, en línia amb el que diu el filòsof, ¿no vivim ara el mateix fenomen nazi, amb aquests fanàtics, sobreeixits de moral religiosa, ideològica, èpica, i tanmateix incapaços de sentir cap compassió davant els joves que converteixen en bombes humanes? És a dir, sobrecarregats de moral i buits d’ètica.
I ara arriba La prosa de la vida .En espera de xalar amb la seva profunditat de pensament, deixo algunes reflexions com a delicatessen: “Som fets, però ens podem desfer. L’humà és l’ésser que pot dir no, que pot esmenar la totalitat”; “en les ferides al nostre cos, hi habiten espectres que fan presents els absents”; “els metafísics no suporten la vida. Difamen la vida”; “si només passa allò que era previst, aleshores no passa res”; “en un món en el qual tot té el mateix significat, res no significa res”.
Com us deia, xalaré…