Les tempestes

Mentre escric aquestes paraules, escolto la llevantada que ha portat pluges intenses amb llamps i trons. És la tardor que s’expressa. I com que crec que les lleis físiques regeixen per a tot l’univers i que els éssers humans en formem part, a més de les tempestes meteorològiques també hi ha tempestes socials i personals. En l’àmbit social hi ha tempestes polítiques, econòmiques, de creences, dels poders. I encara que pensem que tot això és controlable, pel que va passant sembla que una gran part no ho és, s’escapa del control de les voluntats humanes, a vegades la realitat s’esmuny entre els dits com l’aigua, no la podem retenir encara que vulguem. I el mateix passa en l’àmbit personal, el cos a vegades fa el que vol pel seu compte, ja hi estem avesats, però això no vol dir que no ens incomodi, com si el cos hagués d’obeir sempre el nostre dictat. I l’ànima? I la ment?

En aquest àmbit hi ha tempestes de tota mena, xàfecs violents amb llamps i trons, fortes ventades sorprenents, núvols baixos, boirines persistents, calamarsades i, de tant en tant, alguna calma que es presenta sense que l’esperéssim gaire. Tot plegat sorprenent, no hi ha un ritme conegut, sempre és l’inesperat.

William Shakespeare, a La tempesta, diu: “El meu projecte ha esdevingut madur. Els meus encisos, ferms; i m’obeeixen tots els meus esperits, i el temps avança dret amb el seu farcell. On som del dia?”.

Una expressió de l’ànsia de poder sobre tot plegat, un retrat de la condició humana que vol creure que pot amb tot. I la crua realitat és que ens poden coses com: les funcions orgàniques, la climatologia, l’edat, els records, la gana, la set, els amors, les amistats, les pèrdues i també els fantasmes i les construccions de la ment anticipant guanys i pèrdues futures. La veritat és que anem superant, amb penes i treballs, els obstacles que la realitat ens posa al davant i encara gràcies.

I encara torno a Shakespeare quan diu: “Acollim la vida tal com se’ns presenta”. Doncs això.