Va existir de debò José Batlló?
Amb el pas del temps la memòria tendeix a convertir-se en estupidesa. Hi ha excepcions, poques. El diari més llegit d’Espanya va publicar dissabte passat una contraportada al·lucinant, dedicada a la mort de José Ortega y Gasset. Aquell mateix diari, on tant pes ha tingut, i fins i tot té, la família dels Ortega, descendents del pensador, “informava” els seus lectors en una mena d’antologia del disbarat que el vell Don José havia mort besant el crucifix, després de confessió i comunió, i en pau amb l’Església catòlica.
A aquesta mentida nacionalcatòlica hem dedicat alguns, entre els quals m’hi compto, moltes pàgines. N’hi ha prou amb referir-se a El maestro en el erial (1998). Fins i tot els seus tres fills –Soledad, Miguel i José, gens radicals per cert, van tractar infructuosament el 1955, any de la mort d’Ortega y Gasset, que es publiqués la carta en la qual demanaven respecte envers el seu pare, que acabava de morir igual que havia viscut, en laic i no creient. L’única coherència que va respectar en vida; això ho dic jo.
La beneiteria de la conversió d’Ortega y Gasset la va donar el diari oficial de l’Església espanyola, Ya, portaveu durant dècades del nacionalcatolicisme, en què escrivia la filla de l’historiador Américo Castro, casada després de molts tombs i retombs amb l’antic sacerdot Xabier Zubiri –capellà, no jesuïta!–, dona que per aquelles coses de la vida no podia fer servir la seva firma al diari, Carmen Castro, i l’obligaven a posar un pseudònim, per acabar-ho d’adobar masculí, “Pablo Amaya”, per si a algú l’escandalitzés que una filla de l’historiador jueu i republicà Américo Castro pogués escriure en un diari tan catòlic i ortodox.
Com pot ser que tanta inclinació al fanatisme, que crèiem superat fins i tot abans de la mort de Franco, torni a aparèixer ara? Doncs possiblement perquè estem en ple procés de regressió, i la ignorància, amb o sense internet, no pot suplir-ho tot i fins i tot en ocasions pot afegir llenya al foc.
Singularitats com aquesta són les que poden explicar el silenci gairebé canònic que envolta una de les aportacions històriques més importants del nou segle. Finalment l’obra que faltava, perquè tots en parlaven, però ningú no aportava documents: com entre Winston Churchill i el multimilionari, conegut com el pirata del Mediterrani, Juan March, van comprar un a un aquells generals tan patriotes, que amb el Caudillo Franco van guanyar la guerra? Es tractava de garantir la neutralitat i una mica de benevolència envers els britànics, que va anar en augment a la mateixa velocitat que la guerra, amb l’objectiu de frenar l’hegemonia nazi, a la qual el Generalísimo era procliu. Ho va escriure Ángel Viñas, ho acaba de publicar Crítica i porta per títol Sobornos .Sino n’hi dedico una sabatina, o fins i tot dues, i he de limitar-me a aquesta humil ressenya és perquè 500 pàgines no consenten presses.
Estem tornant a l’esperit d’aquell període esperançador que va ser la segona meitat dels anys seixanta, en el qual hi havia dues societats. Una d’aclaparadora, oficial i tigrada, molt esport, molta informació institucional i política i molt serf. Però al mateix temps, una minoria atenta a recuperar la llibertat de pensar, d’opinar i de publicar que aleshores la dictadura i els seus milions de criats convertien en una autèntica i arriscada aventura. El nacionalisme que ens prova d’empetitir avui s’assembla als editorials d’Arriba, diari oficial; potser per això l’han fet desaparèixer de totes les biblioteques públiques de Catalunya. Viurem temps que no havíem somiat mai que tornessin a repetirse però en formes que nosaltres desconeixíem. Poc o res a veure amb el feixisme, però l’arrogància d’una oligarquia que es diu i actua amb arrelam democràtic. Pagaràs la teva fam per la teva incompetència, no pas perquè ens faci feliços “l’escarment”, expressió que utilitzava el general Mola contra els republicans en el transcurs de la Guerra Civil!
Ningú que a Espanya sabés, o llegís, o s’interessés per la poesia –aquella activitat que té tant de renom quan et donen un premi Nobel o quan et mors– no pot no saber qui era José Batlló. Després vénen les condicions, que no fos menor de 40 anys, que li importés una merda el nacionalisme neofeixista, que considerés Barcelona com el centre de l’univers món –a mi la idea de pagar un article a la revista Nature i després convertir-lo en una demostració dels nostres avenços científics em produeix vergonya aliena–.
La poesia espanyola, gairebé tota i en totes les seves llengües, van ser conegudes per tots nosaltres en el període 1964-1974 gràcies a una editorial que es deia El Bardo i que dirigia un català, José Batlló, que havia nascut a Caldes de Montbui i que va arribar a Andalusia al revés que tots, als quatre anys, a veure si trobaven un lloc on ningú no conegués el seu pare, un militant d’esquerres, i així poguessin mantenir una família on anaven les seves dues germanes, la seva mare i fins i tot l’àvia. Es van assentar a Sevilla. Segons confessió pròpia, llavors no parlava una paraula de castellà, i al final feia acudits sobre l’andalús castís i el català llepaculs. Admirava tant l’obra de Pere Quart com la de Salvador Espriu. Tota una concepció de la literatura.
Va conèixer a Sevilla un altre pelacanyes com ell, Alfonso Guerra, i es van dedicar al teatre. Muntaven obres de Beckett o Ionesco o Alfonso Sastre, quan els radicals del catalanisme estaven de festa major i Jocs Florals. Va tornar a Barcelona, una ciutat que li agradava menys que la seva gent. “La ciutat-Tartuf per excel·lència”, el que tot aficionat al teatre sap que no es tracta d’un pastís sinó d’un Molière.
Va morir l’altre dia als 79 anys, ja molt malmès pels excessos baudelairians i una certa vida eixelebrada, en la qual va exercir un paper decisiu el suïcidi de la seva filla, massa jove per morir. “Jo no vaig néixer, ai, en l’edat de la pèrgola i el tennis, sinó en la de la gana i els afusellaments”. Tot i això, aquesta evocació al vers de Gil de Biedma no va evitar una amistat intensa. Els diners d’un premi de Pere Gimferrer serviran per publicar el primer llibre de poemes de Gil de Biedma. El que no evitava la ironia de dedicar-li un aforisme feliç: “El sino de los estetas es evitar los espejos, Pere”.
La llibreria Taifa al barri de Gràcia de Barcelona, que ell havia creat, acaba de celebrar un homenatge a la figura de Batlló. Érem cent? És l’únic que jo sàpiga que se li va fer a la ciutat i al país que li deu tant. Sostenia que cada quart de segle teníem l’obligació de celebrar l’homenatge a un fracàs. Va ser una reunió d’amics, vells i nous, cap dels que apareixen en els fastos literaris, ni tan sols els poetes supervivents que ell va editar i que molts d’ells, podria jurar que sense ell no existirien fora de les hores del tec diari.
També va fer moltes altres coses, revistes, projectes aberrants, beure fins molt més enllà de qualsevol límit –ningú en l’homenatge no s’hi va referir, la qual cosa confirmava el tartufisme d’aquesta ciutat–. No és que el matés l’alcohol, el van matar les ànsies que el van portar a l’alcohol. En la seva millor obra –el pròleg de 105 pàgines que es va publicar el 1995 en la gran antologia d’El Bardo. 1964-1974 (Libros de la Frontera), hi ha una reflexió que commou per la seva exactitud. “Quins temps feliços aquells en què ningú no dubtava que la ideologia dominant era la de la classe dominant, i en no pertànyer-hi nosaltres podíem fins i tot abominar-la, sense problemes de consciència”. Alfonso Guerra va trametre una carta molt sentida. L’honora.
Vam conèixer la poesia espanyola en el període 19641974 gràcies a l’editorial El Bardo que dirigia el català Batlló