Davant el mirall
Si com va deixar escrit Arthur Miller un diari és una nació parlant-se a si mateixa, submergir-se en la informació diària en qualsevol format avui és observar un país davant el seu propi mirall. Per bé i per mal.
Començant pels Estats Units els mitjans del qual, després de les eleccions, deambulen entre la necessitat de corregir errors més o menys acceptats pels seus favors i connivències amb Donald Trump o continuar traient-li profit al fenomen criticant avui les gràcies rigudes ahir. Tot per l’audiència. Des de la televisió que va admetre obertament el gran negoci que suposava emetre qualsevol acte del magnat per l’efecte multiplicador dels seus beneficis, fins a les xarxes socials amb Facebook al capdavant que acaba d’unir-se a Google per intentar impedir que la publicitat tingui accés a notícies falses. Les que van acusar el marit de Hillary Clinton d’abusar d’una menor o van suggerir que el Papa estava amb l’empresari del sistema que va guanyar el sistema.
Amb milions de clics en va tenir prou la causa perquè es tractava només d’impactar a través del titular. Que no fossin certs era irrellevant. L’efecte s’havia aconseguit perquè, com demostra un estudi de la Universitat
La credibilitat d’una notícia depèn més de si s’il·lustra amb una imatge que de la font en què es basa
de Stanford, el 82% dels alumnes no saben distingir un contingut real d’un altre de fals o patrocinat i la credibilitat d’una notícia depèn més de si s’il·lustra amb una imatge que de la font en què es basa. Entre nosaltres, i segons el CEO, el 23% dels catalans diu informar-se sobre temes polítics a través d’amics, familiars i coneguts. Font tan solvent com parcial. L’altre plat de la balança l’ocupa la televisió, que s’emporta el lideratge indiscutible dels mitjans utilitzats pels ciutadans per estar al dia amb un 80%.
Veiem, doncs, que l’hegemonia informativa segueix en mans de la pantalla petita capaç d’absorbir com pocs crítiques i aplaudiments, tendències i tradicions, elogis i vilipendis. Segurament perquè els seus continguts són avui el que més s’assembla a la rèplica que es dóna la nació en el seu diàleg permanent. En temps real i amb veus transversals, amb descarada actitud i postulats simples. Exactament el que ja practica la societat encara que alguns sectors es resisteixin a acceptar-ho pel que també té d’efímer i banal.
I després podem embrancar-nos en l’eterna discussió sobre oferta i demanda i la dependència d’una sobre l’altra. Si consumim el que ens donen o algú encerta posant-nos davant el que desitgem i endrapem sense més ni més. Llarg debat que amaga darrere tantes visions com persones consultades. Totes, no obstant això, actuen des de la seva llibertat i voluntat que, sumades, dibuixen el paisatge humà i social en el qual habitem. El que cal veure és si els motius actuals d’aquella conversa definida per Arthur Miller són el pròleg o l’epíleg de la mort del seu viatjant.