Baroja i la gent
Acomençaments dels vuitanta vaig haver de fer llit per una malaltia de nen que no havia passat quan era l’hora i que multiplica la gravetat si es té de gran. Un dia, a l’inici de la recuperació, vaig agafar un llibre qualsevol per distreure’m. Era La venta de Mirambel, de Pío Baroja, una de les entregues de les Memorias de un hombre de acción, que el novel·lista basc va dedicar al seu paisà Eugenio de Avinareta. Ja l’havia llegit i el vaig obrir pel mig. Vaig passar llarga estona amb ell. Quan el vaig tancar, em vaig preguntar per què un llibre de Baroja es pot llegir començant per qualsevol lloc i prescindint de l’acció que narra. La resposta és que, més enllà de l’argument, el que diu Baroja interessa –encertat o no, ajustat o desmesurat– per ser la seva visió personal d’un paisatge, d’un esdeveniment o d’un personatge, reflectits amb llenguatge funcional, permanent aspror i una punta de fatalisme tenyit de mala bava. No succeeix el mateix amb tots els autors. Aquest estiu, després de llegir un article del professor Sorozábal, en què donava compte de la seva relectura estival de diversos Episodios nacionales de Pérez Galdós, vaig intentar fer el mateix endinsantme en la tercera sèrie d’aquesta obra. No vaig aconseguir acabar el primer volum. La trama em va semblar irrellevant i la narració avorrida. Els llibres de Baroja són com notes, potser desmanegades però preses del natural; els Episodios de Galdós –deixo al marge les seves novel·les– són com dibuixos inventats i, per això mateix, de segona mà. Deia Baroja –i ho explica Andrés Trapiello– que Galdós “escrivia als secretaris d’ajuntament demanant-los informació sobre la localitat en comptes d’agafar un tren i recollir per si mateix aquestes dades”.
La independència de Baroja tenia una arrel profunda: no creia en res. Era un relativista. “Jo sóc un relativista, com qui diu, absolut, i la política –escriu– no m’interessa gens: l’únic que em passa amb ella és que em repel·leix”. Per això, el seu país ideal era molt concret: “Un país net, agradable, sense mosques, sense frares, sense carrabiners”. Era independent però amb idees, a les quals s’adheria amb fermesa immune al pas temps i amb certa ferocitat. Per això dividia les persones en dos grups: els que tenien idees i els que en mancaven. Les seves no les amagava: “Jo he estat sempre un liberal radical, individualista i anarquista. Primer, enemic de l’Església, després de l’Estat”. Però les seves idees quedaven neutralitzades pel fatalisme: “La nostra Espanya és una i indivisible en la seva adustesa, en la seva petitesa i en la seva ronya”. El que ens porta a la raó profunda d’aquesta actitud: la seva desconfiança en la gent. La idea que Baroja tenia del gènere humà no era optimista: “Si la gent es conegués de veritat, crec que vindria al món un pessimisme terrible”. Baroja no creu en els grans ideals, que li semblen miratges. De fet, jutja l’home com un ésser sense sentit, com si fos un existencialista avant la lettre.
Els pitjors són aquests ciutadans que aprofiten l’anonimat de la xarxa per abocar-hi el pitjor de si mateixos
Si avui comparteixo amb vostè, lector, aquesta modesta excursió barojiana, no és per commemorar el seixantè aniversari de la mort de l’autor, l’octubre del 1956. Si torno a Baroja és per la seva acerba i negativa percepció del gènere humà. No perquè la comparteixi. Penso que una societat funciona no per l’excel·lència de les seves constitucions, lleis, reglaments i ordenances, sinó perquè són molts més els bons que els dolents, entenent per bons els que observen les lleialtats animals (amb els pares, amb el marit o la dona i amb els fills), els que treballen les seves hores amb discreció i cura, els que paguen els seus deutes i els que, sense assolir envers els altres el cim de la misericòrdia, si arriben, quan la realitat ho exigeix, als ravals de la compassió. Però també és cert que alguns episodis de la recent vida espanyola m’han deixat la penosa impressió que molts dels nostres conciutadans no és que siguin hienes, sinó aprofitats, avantatgistes, covards i carronyers, amb escandalós oblit, a més, de la màxima evangèlica que qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Aquests joves polítics que, com Ponç Pilat en el seu pitjor moment, es renten les mans, encara buides, i abandonen un vell company en mal tràngol. Aquests alevins d’estadista que disparen ad hominem per apuntar-se una osca al revòlver i aparèixer com a innovadors justiciers. I aquests periodistes que, sota els més variats pretextos –la informació “a fons” i sense complexos, la indagació sociològica o l’humor desinhibit–, converteixen la informació en un pur espectacle destinat a subministrar triperia diversa per a consum de paladars degradats.
Però els pitjors no són, ni de lluny, aquests polítics o periodistes, que, almenys, donen la cara. Els pitjors són aquests ciutadans que aprofiten l’anonimat de la xarxa per abocar-hi el pitjor de si mateixos. Són covards, miserables, estèrils o impotents. El pitjor de cada casa. Esperem que la seva mateixa misèria moral els circumscrigui dins d’una minoria electoralment irrellevant. És qüestió de salut pública.