LLIURE 40 anys a escena
‘Les noces de Fígaro’ celebren les quatre dècades d’un teatre que ha fet època
Visca el Teatre Lliure!”. Amb un crit de futur va concloure ahir a la nit l’emocionat parlament de Lluís Pasqual per celebrar els 40 anys del teatre que dirigeix. Un petit discurs que recordava que els cabalistes diuen que el número 40 és un punt d’arribada i sobretot una nova partida, però que, en qualsevol cas, mostrava el llarg camí recorregut per la institució des que el 2 de desembre de l’any 1976 el Lliure va obrir a Gràcia, a l’edifici de l’antiga cooperativa obrera La Lleialtat –on gent com Juan Marsé anava a ballar els diumenges a la tarda durant la seva joventut–, amb l’obra Camí de nit, 1854, escrita i dirigida pel mateix Pasqual. Ahir a la nit, just quatre dècades més tard, el discurs de celebració no es feia a la seu de Gràcia del Lliure sinó a la gran seu de Montjuïc, oberta a l’antic Palau de l’Agricultura l’any 2001 després de moltes lluites i molta tenacitat i, sobretot, després d’haver mostrat al país una nova manera de fer teatre que enllaçava amb els corrents europeus en voga, a més d’una vocació total de teatre públic.
Aquesta nova manera va començar com una cooperativa teatral de directors, actors i tècnics liderada de manera indiscutible per Fabià Puigserver –que va morir a causa de la sida l’any 1991– juntament amb Lluís Pasqual, Carlota Soldevila i Pere Planella. Una cooperativa que tenia el compromís de fer “un teatre d’art per a tothom”, i que va suposar un canvi radical a l’escena del país, tan radical com els continus canvis de disposició dels actors i el públic a la sala de Gràcia. Un teatre artesà, amb pocs mitjans però rigorós, de qualitat, que va apostar pel gran repertori global i en català.
La celebració va ser completa. Primer, la presentació de l’exposició commemorativa del 40è aniversari, una impactant mostra audiovisual que recorre les grans imatges de 40 anys. Després, l’estrena de la reposició d’un muntatge mític del Lliure, Les noces de Fígaro de Beaumarchais, del 1989, que en el seu moment va dirigir Puigserver. Ahir al vespre el protagonista d’aquella versió, Lluís Homar, va ser l’encarregat de dirigirla. I el seu rebel Fígaro va ser el jove Marcel Borràs. El muntatge va ser lluminós, divertit, àgil, i al cos-
‘Les noces de Fígaro’ va tornar a conquistar el públic amb humor, tot i que un desmai va fer parar la funció
tat de Borràs, una descarada i encantadora Mar Ulldemolins, Pau Vinyals, Joan Carreras i Mònica López van estar fantàstics. I, evidentment, després de l’aplaudit i lluminós muntatge, que ahir va tornar a fer emocionar –tot i que hi va haver un ensurt el primer acte pel desmai d’un espectador que va fer parar la funció–, va tocar parlar. I va tocar festa. A la funció hi van acudir moltíssims representants del món de la cultura –des del flamant director del Grec, Francesc Casadesús, fins al director del TNC, Xavier Albertí; Joan Ollé, Julio Manrique, Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Imma Colomer, Joan Font, Hermann Bonnín, Daniel Marínez, de Focus; Cristina Scheppelmann, del Liceu, Carme Portaceli i Frederic Amat– i, per descomptat, polítics, des del conseller Santi Vila fins al responsable de Cultura de la Diputació, Juanjo Puigcorbé, Gerardo Pisarello, Ferran Mascarell, Jordi Martí i l’alcaldessa Ada Colau, que no va ser a la funció però sí a la copa final. També va estar present Alex Rigola, director del Lliure des del 2003 al 2011, que no es va voler perdre la celebració malgrat que ahir estrenava espectacle al festival Temporada Alta de Girona, i va aparèixer a última hora per prendre una copa amb els altres assistents.
En el discurs de celebració d’ahir a la nit, Pasqual va recordar que volia donar les gràcies a totes les persones que “han ajudat a construir el Lliure que tenim avui”. “No voldria anomenar ningú perquè hauria d’esmentar milers de persones, però és de justícia artística recordar que aquests dos teatres van ser imaginats, i en el cas de Gràcia, gairebé construït amb les
pròpies mans, per l’estimadíssim Fabià Puigserver. També cal recordar que el Lliure de Gràcia no hauria estat possible sense la generositat de la cooperativa La Lleialtat i del senyor Enric Gubern, i també que aquest teatre on ens trobem ara mai no s’hauria pogut aixecar sense la tossuderia insubornable de Josep Montanyès. I a més dels teatres, ens han deixat, també perquè el passem, un esperit. El que molts espectadors i companys de professió anomenen l’esperit del Lliure: potser una manera artesana, familiar, pròxima de dialogar amb el ciutadà, amb l’espectador o potser... no ho sé, els esperits no s’expliquen , és una qüestió de fe. I jo crec”, va ressaltar. I va apuntar que tots “som conscients dels gravíssims problemes que té la cultura del nostre país, i els més grans encara que arrossega la nostra societat i el món sencer. Com que en el moment de bufar les espelmes s’ha de formular un desig, jo desitjo que aquest número 40 ens serveixi per estar més atents que mai a aquestes realitats, ser capaços de reflectirles i pujar-les a l’escenari convertides en poesia. Visca el Lliure!”.