Primer teatre nacional

El món del teatre reflexiona sobre l’aventura del Lliure, que ha estat la referència i el far per a Catalunya i tot Espanya

Un far. Un cor que batega. Una referència. El primer teatre nacional de Catalunya. El teatre que va fer que algun futur gran director madrileny es llancés a aprendre català i s’endinsés al Digui, digui. El compromís total amb el teatre públic. Una manera de fer teatre que va fondre les grans avantguardes europees del moment amb la tradició del teatre català trencada per la Guerra Civil i que es va mantenir viva al teatre més popular, el dels Lluïsos de Gràcia o la Passió d’Esparreguera. El Lliure ha estat molt per a molts i ho continua sent. I algunes personalitats de món teatral han volgut parlarne.

Miguel del Arco, un dels directors espanyols més celebrats dels últims anys, ho té clar: “Per mi el Lliure és el far, ho va ser en el seu moment amb el descobriment de Las bodas de Fígaro al teatre de la Comèdia de Madrid, i vaig estar un any sencer amb el llibre del Digui, digui a sobre perquè vaig decidir que aquest era el teatre que volia fer, i si calia ferlo en català, sense problema”. Per l’actual director del teatre Pavón, “va ser l’aparició d’una nova manera de fer. Havíem heretat 40 anys d’un ostracisme terrorífic, d’una manera molt concreta de fer, una mica lletja, rància, antiga, i de sobte apareix aquesta altra manera de relacionar-se amb la paraula, amb els textos, de voler dir, d’un discurs polític, d’un discurs artístic molt diferent”.

També per Sergi Belbel va significar molt. “Els meus primers records d’impacte a Catalunya van ser al Teatre Lliure. La percepció era veure teatre europeu a la ciutat per primera vegada, veure el teatre de repertori amb una visió del segle XX, paral·lel al que seria, per exemple, un Piccolo de Milà... I després, un compromís amb la llengua, tot en català. Va ser molt important. Una referència internacional però amb maneres molt catalanes, com la cooperativa o el funcionament mancomunat, encara que després hi hagués uns directors que manaven. Aquella cosa nostrada de fer-ho tot entre tots amb una sabata i una espardenya. En Fabià venia d’on venia, i amb la seva saviesa plàstica li donava una pàtina de molta qualitat a tot amb molt pocs recursos”.

Oriol Broggi, director de la companyia La Perla 29, diu que més enllà de l’àmbit personal “l’aventura del Lliure va ser importantíssima per al país”. “En un moment que hi havia molts canvis, una companyia va trobar una estètica nova que va crear un públic molt fidel, entusiasta, i un ambient al seu voltant envejable. Tant Puigserver com Pasqual beuen de fora i ho fan seu. No copien. Roben i reinventen, és apassionant. Hi ha una estètica més depurada, nua, però que parla de coses d’aquí. Van ser uns valents, uns herois”. “Van fer un gran canvi –continua Broggi– i van crear una sensació mitològica al voltant del teatre; encara hi ha una certa mística entorn del Lliure. I pot continuar sent aquell espai oníric que els espectadors tenen dins del seu panorama teatral, un far, un cor que batega”.

Salvador Sunyer, director del Festival Temporada Alta, observa que és “fruit d’un país anòmal. Qui fa la funció de teatre nacional molts anys, després municipal, no és públic, sinó fruit de la iniciativa d’uns senyors. Va suposar l’arribada d’una altra manera de fer teatre d’altres llocs, amb mirades diferents segons el directe: Itàlia, França, el centre d’Europa amb Rigola, maneres diferents que han marcat el teatre català”.

Xavier Albertí, director del TNC, confessa que va ser al Lliure on va obtenir la seva “veritable educació sentimental com a home de teatre”. “Va ser el primer intent seriós de teatre públic des de la llibertat, el rigor en un moment que una tradició reservada en la popularitat entronca amb el gran teatre europeu i dóna les eines per construir-lo”.

Per la directora de la Companyia Nacional de Teatre Clàssic, Helena Pimenta, hi ha un aspecte fonamental en la trajectòria del Lliure: “Va apostar per un espectador que aleshores s’havia d’inventar, un espectador que requeria d’una iniciativa escènica amb què es pogués identificar; que sabés apreciar aquell revulsiu ètic i estètic, i que el fes seu. I ho va aconseguir”. “A més –conclou–, el seu recorregut i les seves propostes han colpit els cors i les ments de diverses generacions de gent de teatre. Jo sóc entre aquestes i li estic agraïda”.

SERGI BELBEL “La percepció era veure teatre europeu a la ciutat per primera vegada”

ORIOL BROGGI “Beuen de fora i ho fan seu, no copien: roben i reinventen”

SALVADOR SUNYER “En un país anòmal, va fer la funció de teatre nacional sense ser públic”