Molt afortunada Laura
Al pròleg de la seva obra teatral completa, Josep Maria de Sagarra (1894-1961) va recordar que, a la primavera de 1947, tot hi haver-se presentat amb les millors exigències, de La fortuna de Sílvia “el públic no en volgué saber res. I en menys de dues setmanes de glacial indiferència” va ser retirada del Romea. I és que el públic no acceptava aquell canvi radical del seu autor, inclinat devers una modernitat que li era estranya i decebedora. Així morí –continuà escrivint Sagarra– “una de les meves comèdies que jo m’estimo més, i que encara (desembre, 1956) estic convençut que es mereixia una vida i una mort una mica més glorioses”. Vet aquí doncs el Nacional, intentant que s’acompleixi, 70 anys després, el desig de l’autor, per bé que amb una cautela potser excessiva. Tenir l’obra menys d’un mes a la Sala Petita del TNC no suposa procurar una vida especialment gloriosa a l’aventura d’un dels personatges femenins més atractius i ben dibuixats de l’extensa producció teatral del dramaturg.
Congruent amb aquesta circumstància, La fortuna de Sílvia que ha dirigit Jordi Prat i Coll ha cuidat, fins al més petit detall, la figura i l’actuació de la protagonista de l’obra, un paper confiat a Laura Conejero. Dubto molt que en la seva dilatada trajectòria l’actriu s’hagi adequat mai a un personatge tan complex com el d’aquesta Sílvia, una dona abraçada a una llibertat interior admirable que l’enfronta a parents i amics de la seva mateixa classe i que, tot i viure una viduïtat sense recursos, refusa els ajuts que li servirien per viure d’una manera més confortable. El personatge s’ha hagut de dotar, també, d’una fortalesa de caràcter que li permet acceptar amb discreció exemplar el dolor per la pèrdua del seu fill Abel, mort al front. I és que situada en “una gran ciutat europea”, després de l’acte primer l’acció transcorre en plena Segona Guerra Mundial, present en la desgràcia familiar i en la celebració de la victòria aliada, en companyia d’en David, personatge pintoresc i nou veí de la vídua.
En la conversa amb aquest, la dona ha d’escoltar el que l’home pensa d’ella: “La fortuna de Sílvia –li diu en David– consisteix en la seva manera de pensar, de sentir i d’actuar, prescindint dels prejudicis, de les opinions o de la malícia dels altres”. I quan la Diana, la filla, li parla de les maledicències que suscita la seva soledat, la Sílvia no dubte a reiterar que tant li fa “la infinita imbecil·litat de la gent”. I tot ho fa i tot ho diu Laura Conejero amb una sensibilitat imponent, amb una gràcia i convicció immillorables.
L’espectacle és d’una dignitat inqüestionable. Excel·lent l’espai escènic (Bibiana Puigdefàbregas) i molt destacat el vestuari (Miriam Compte). En la interpretació, fan una magnífica companyia a Conejero l’actriu Anna Alarcón com a Diana, la filla de la Sílvia, i Pep Munné, l’esmentat David, molt ben retrobat després d’una llarga absència dels escenaris de Barcelona. Muntsa Alcañiz fa bé de mala germana Emília, dama que neda en l’abundància.