L’espai autobiogràfic
Recordo que, a primers dels noranta, vaig llegir amb molt d’interès un estudi literari de la professora Nora Catelli que duia per títol El espacio autobiográfico (Lumen, 1991). Responia plenament al seu títol, tot partint d’una antiga divisió de les biografies del segle XVIII: les que narren la veritat de manera “neuròtica, histèrica o obsessiva” i les que tramen la mentida “voluntàriament”. Aprofundia en el punt clau de l’escriptura narrativa, que al meu entendre és el punt de vista, i analitzava diverses teories crítiques sobre la distància que separa la persona gramatical i la identitat. Recollia, per exemple, aquesta opinió de Lejeune: “L’autor no és una persona; és una persona que escriu i publica, i potser no és un veritable autor fins al segon llibre”. També establia tres tipus de relacions nominals entre autor i personatge: a) que el nom de l’un coincideixi amb el de l’altre, b) que no coincideixi i c) que no es reveli el nom propi i tots dos puguin quedar sota el paraigua del pronom de primera persona, jo.
Amb els anys, m’he adonat de la gran influència que va tenir aquella lectura en la meva manera de viure la literatura. Hi vaig tornar a pensar quan, ara fa quatre anys, vaig topar amb la primera novel·la (i segon llibre) de Pablo Martín Sánchez: El anarquista que se llamaba como yo (El Acantilado, 2012). PMS debutava en el gènere de manera brillant recreant els episodis biogràfics d’un anarquista homònim que coincidia amb l’autor en el nom i els dos cognoms. La novel·la és un prodigi de força narrativa i es presenta en dues línies contrapuntades que mostren la investigació i els fets, amb la singularitat que en una el temps transcorre cap enrere.
Coneixia Pablo Martín Sánchez (no l’anarquista, l’escriptor) des que va fundar la revista Verbigràcia, a la UAB. Llavors signava Marta Polbín, anagrama de Pablo Martín, i encara ara em costa defugir l’anagrama quan hi penso. Pablo és doblement doctor, per les universitats de Lille-3 (Llengua i Literatura Franceses) i de Granada (Literatura Comparada), va passar per l’Institut del Teatre i és membre del Collège de Pataphysique i de l’Oulipo. Ara acaba de publicar la seva segona novel·la, Tuyo es el mañana (El Acantilado), que continua un peculiar projecte autobiogràfic que mereixeria un apèndix a banda en l’estudi de Nora Catelli. Si en la seva celebrada primera novel·la es va llançar a documentar narrativament l’episodi central a la vida de l’anarquista homònim, situa aquesta segona en el dia que ell va néixer. Tuyo es el mañana comença la mitjanit del 18 de març del 1977 i novel·la 24 hores en una Barcelona pretransitiva que acaba d’estrenar postfranquisme i encara es debat en un mar d’incerteses. Molt actual, com veuen. Hi assistim a partir dels moviments de sis narradors que representen des de velles mòmies del regim fins als joves estudiants, passant per un represaliat xilè i el meu preferit, el llebrer Solitario VI, que vol fugir del Canòdrom Meridiana. PMS afirma que tancarà el seu espai autobiogràfic situant una tercera novel·la al lloc on va néixer: circa Reus. Pronostico que el llegiran a París i a Londres.
Pablo Martín Sánchez mena un projecte que abastarà nom, data i lloc de naixement