Érem nosaltres
Com que vaig néixer un 23 d’abril, em considerava la reencarnació de Shakespeare, Cervantes, Nabokov i Josep Pla. Per això, quan una companya va dir-me que un altre alumne de l’escola escrivia millor que ningú, vaig desafiar-lo. Així vaig conèixer el primer gran amic de la meva vida, Carles Rebassa. També va ser el meu primer prescriptor: m’enregistrava cintes de Queen, Mar i cel, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet. Em va introduir, entre d’altres, a l’obra de Blai Bonet i Josep Maria Llompart. La nostra relació epistolar va durar molts anys. Anàvem a la mateixa bústia de la plaça París a enviarnos les cartes, o ens les fèiem arribar a través dels nostres germans. Solipsistes, vam crear el nostre univers, que anàvem descobrint mentre el construíem. Potser en això consisteix la adolescència. I sobre l’adolescència tracta
Eren ells, guanyadora del Pin i Soler i publicada per Angle Editorial. Evitant la condescendència i aquella comprensió edulcorada de la veu adulta, Rebassa retrata la vida als 16 anys, quan un no vol créixer i, alhora, se sent més lúcid i gran que els grans. L’amistat té un paper fonamental, i el tenen així mateix factors que després excusam, com la pèrdua, la mort o el classisme, justificant que actuàvem així amb els altres perquè érem joves i no sabíem el que fèiem. Però, actuaran de manera diferent, aquests al·lots, quan siguin adults? L’editora Rosa Rey creu que no.
Tania Pleitez va ser alumna de la Universitat Centreamericana José Simeón Cañas, la UCA, a El Salvador. Fins que no va arribar a Espanya, no es va adonar de la paranoia i la por amb què va viure durant la infància i l’adolescència. Ho explica en una aula plena de gent, a Cristianisme i Justícia. És la presentació de Noviembre, del salvadoreny Jorge Galán. Publicada per Tusquets, la novel·la investiga els assassinats de sis jesuïtes espanyols i dues dones en uns esdeveniments que el 1989 van sacsejar Llatinoamèrica i el món. Ho fa mitjançant allò que Alexandra Ortiz anomena “arxiu del futur”: els documents del passat es reinterpreten a partir del que sabem al present.
Entre el públic hi ha Iñaki Ellakuria, familiar d’Ignacio Ellacuría, qui, apunta el jesuïta Xavier Alegre, tenia el somni que se signàs la pau perquè només així s’evitaria el patiment del poble. El van matar amb els altres. La pregunta que planteja el llibre no és per què els van matar. Ni tan sols a qui obeïen els criminals. Si no: per què s’hi van quedar, ells, tot i estar amenaçats? I d’aquí se’n derivaria una altra, encara més terrible: van morir en va?
Francesc Serés va conèixer Galán a Faber, la residència de creadors que ha inaugurat a Olot. Diu que l’autor li va donar una lliçó literària i d’humanitat. El contracte que l’escriptor té amb la realitat és complex perquè afecta paràmetres ètics que impliquen una responsabilitat. Noviembre no es basa en tòpics ni reduccionismes, no juga amb el xantatge emocional, “i en la mesura que no hi ha res de reprovable en les víctimes, el seu model perviu; de manera que no, no van morir en va”, conclou Serés. De fet, llegint el llibre “no sentim ira, hi ha la voluntat de guarir una ferida”.
Galán recorda allò que García Márquez deia sobre Guerra i pau: és un llibre important perquè Tolstoi aconsegueix ser imparcial. Ell ha volgut retre homenatge a aquelles persones que es van sacrificar pel seu país, un país del tercer món que estava en guerra. “Un només pot sentir-se en deute”, diu.
Després descobreixes que no ets la reencarnació de Cervantes perquè per tal d’això ell hauria de morir, i aquí el tenim, cinc-cents anys després que l’enterrassin. El Departament de Cultura el commemora amb un acte institucional a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, un lloc senyorial amb retrats de catalans il·lustres a les parets. La directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs, em mostra que també hi ha una dona: Elisenda de Montcada.
El periodista i escriptor Sergio Vila-Sanjuán, encarregat de llegir un fragment del Quixot, ha duit la segona edició actualitzada de Paseos por la Barcelona literaria, que coedita amb Sergi Doria. El poeta Manuel Forcano llegirà una traducció del Quixot a l’hebreu, la llibretera Montserrat Porta ho farà al francès, Salvador Oliva a l’anglès i la periodista Marcela Topor (a qui el conductor Martí Gironell presenta com “la dona del nostre president Carles Puigdemont”) ho farà al romanès. D’altres llegiran Cervantes en aranès, rus, alemany, català, italià i portuguès. A Najat El Hachmi se li ha espatllat la impressora i passa a net la seva traducció a l’amazic. El cervantista Alberto Blecua diu que el que comença sent una caricatura esdevé una lloança de l’idealisme. A Honor de cavalleria, Sancho i Quixot parlen en català. ¿Com podia el director Albert Serra traspassar al cinema aquella retòrica que se’t va filtrant al cervell? L’error de les adaptacions és que recorren al text original, inabastable. Ell va preferir centrar-se en el que no està escrit: aquelles hores mortes d’intimitat que comparteixen cavaller i escuder entre una aventura i una altra. Com fan els grans amics per sempre adolescents.
‘Noviembre’ investiga els assassinats de sis jesuïtes espanyols i dues dones a El Salvador el 1989