Quan no es juga bé
El Barça ha començat la temporada més irregular que de costum, amb episodis de molt bon joc seguits de capítols en què no ha comparegut. Per manca d’ambició o potser d’idees, qui sap. El cas és que mostra senyals de feblesa davant d’adversaris fins fa ben poc inferiors. En aquests moments del torneig no ens hauria de preocupar, mentre la distància de punts respecte al líder no augmenti dramàticament. Hi ha hagut multitud de novembres negres en la història recent del Barça que quedaven soterrats en l’oblit, gràcies a bons geners i febrers i a brillants finals de campionat. En un moment o altre, també el Madrid entrarà en fase flàccida i caurà víctima dels dubtes. Avui és un molt bon dia per plantejar-los quatre preguntes ben profundes.
Però el que em preocupa molt és com es juga quan es juga malament. Empatar contra el Màlaga a casa, si has generat oportunitats i has imposat el teu estil, no és el mateix que empatar fora de casa si la Reial Societat t’ha torejat. Fa molts anys que no vèiem el Barça perdent el control de la pilota i la seva proverbial superioritat al mig del camp. No pateixo pel compromís dels jugadors ni el dels tècnics amb el llibre d’estil. Pateixo per la febre relativista que apareix sempre que ens deixem enlluernar pels bons o mals resultats o per les estrelles que tenim o pels fitxatges espectaculars que han de venir. És a dir, quan regalem portades a la premsa sensacionalista.
Per què? Perquè, en realitat, l’única qüestió que ens hauria de preocupar és com juga el Barça quan no juga bé. La primera temporada de Lattek va ser espectacular. La primera de Venables també. Eren equips fantàstics, amb una forta personalitat damunt el terreny de joc. Qualsevol amant del futbol n’apreciava
En un moment o altre, també el Madrid entrarà en fase flàccida i caurà víctima dels dubtes
les virtuts. Però, ai, quan feien figa… No és que fossin avorrits de veure. És que entre la culerada produïen una incomoditat, un neguit, un malestar molt semblant a l’angoixa. Per què? Vés a saber! Menotti ja havia entès que hi havia un desajustament entre la llarga història, el gran estadi i el palmarès escàs. Urgències històriques, va dir que teníem. Tothom sap com es van superar. Entre altres solucions, amb un estil de joc que, quan l’equip no jugava bé, quan perdia, no feia passar vergonya a l’afició. Què el feia més tolerable, què el feia millor? Tenir la pilota. Contra el desplegament físic de la resta, els jugadors del Barça es passaven la pilota a tota velocitat i controlaven el partit des del mig del camp amb jugadors intel·ligents i exquisits tècnicament. Potser és una idea romàntica. Però és l’única per la qual el Camp Nou ha tingut la paciència necessària, quan tocava perdre, i ha demostrat ser la més eficaç i realista, quan, com avui, toca guanyar.