Tertúlies a Can Fusté
Asensi recorda els seus anys d’esplendor: “El dia del 0-5, el Bernabeu ens aplaudia”
–Aleshores, vostè encara no havia nascut –em diu Juan Manuel Asensi.
–Que sí, home, que sóc del 70. Jo a vostè l’he vist jugar. Ho recordo molt bé: el Camp Nou tenia fossat. Vostè era un migcampista creatiu, bastant tècnic. Vaig gaudir seguint-lo, igual que a Marcial, Sotil, Mora o Cruyff.
–Sí, la veritat és que teníem un bon equip –diu Asensi. Silenci en la línia. Corre la memòria. He telefonat a Asensi, que viu a Alacant, i m’ha atès de seguida. Xerrem durant una bona estona. No hi ha pressa.
Això no passaria amb un futbolista del Barça o el Madrid, un dels que juguen ara.
Passem una estona viatjant en el temps. Asensi té el verb alegre i planer.
Està plovent a Alacant. I avui Asensi no pot sortir a jugar a futgolf: els camps són xops. –És l’únic esport que practico. Diu que va arribar al futgolf –la seva afició i elseunegoci–perculpad’unalesiód’esquena.
El que ell volia fer era jugar a golf, com Charly Rexach.
–Però em vaig fer mal a l’esquena i em vaig quedar amb les ganes.
–I com és això del futgolf? D’una puntada de peu envia la pilota a 120 metres, o què?
–No, home. Per enviar la pilota a cinquanta metres has de ser un futbolista en actiu. Avui arribo a vint o trenta a tot estirar. Però és un esport divertit. Has d’embocar el forat, que no és com el del golf, sinó molt més gran. I no és facilot, eh? Hi ha pujadetes i llacs. Li has de trobar efecte.
Asensi diu que ha jugat a futgolf amb Quini a Gijón. Amb Marcial i amb Amor. Amb jugadors del Madrid, de l’Atlètic i del Rayo.
–Encara conserva amics d’aquella l’època?
–Home, esclar. Estic connectat amb Rexach, amb Rifé, amb Mora. I amb Marcial. Amb De la Cruz també, tot i que ara se n’ha anat al Japó. Amb tots els que són vius. Perquè alguns se n’han anat.
Aquestes eren les tertúlies de Can Fusté.
–Sortíem de l’entrenament i anàvem a prendre cerveses al restaurant. Ens hi passàvem una o dues hores abans d’anar a casa per dinar.
Asensi vivia allà al costat amb la Loli, la seva germana gran: tots dos havien llogat un pis al carrer María Barrientos, al costat de la travessera de les Corts.
–Quan vaig arribar a Barcelona només tenia 19 anys. Venia de l’Elx. En Vicente, el meu pare (va fundar l’Alacant; tres germans d’Asensi van jugar a futbol a Segona A), no volia que em quedés sol de cap manera. La Loli em feia de mare.
–A Can Fusté hi anava l’equip?
–Bé, hi anàvem en grups de cinc o sis.
Explica que s’ajuntaven i s’asseien tots junts. Johan Cruyff també hi era. Diu que, per molts, Cruyff era un holandès prim amb caràcter, que a alguns els semblava vanitós.
–Però amb nosaltres sempre va ser un paio fenomenal: venia als dinars, suportava molt bé les nostres bromes. Es va adaptar.
–I els de les taules del costat? Els deixaven en pau?
–La gent es ficava a la rotllana, era el més normal. Teníem tertúlies alegres. No com ara: gairebé no et pots acostar a un astre. –I això? –Són altres temps. Si avui se t’acosta algú, no saps quines intencions porta.
–I hi ha les selfies.
–Per a vostès, ser periodista era una ganga: després del partit podien entrar al vestidor i fer entrevistes mentre ens dutxàvem. Tots ens coneixíem. Si em trobava un periodista al carrer, gaudíem d’una xerrada entre amics.
Parlaven de la mala sort, de la mala sort del Barça dels setanta i els vuitanta. El segrest de Quini. La lesió de Schuster. L’hepatitis de Maradona. Parlaven de l’Espanyol de Solsona, Molinos, Marañón i Urruti. I del clàssic.
–Encara ho discutim amb els companys. Aquell era un altre futbol. La majoria dels que vam guanyar la Lliga 1973-1974 podríem jugar avui a Primera. Però no sabem si els futbolistes d’ara podrien jugar en la nostra època. –...? –Avui la gespa és una catifa. Diu que llavors les botes s’enganxaven al fang a Sant Sebastià o Pontevedra. La pilota no botava. Es requeria de molta potència per subsistir al camp.
–Ara són estilistes. Amb Iniesta i Xavi et cau la bava, però llavors haurien tingut problemes. –I el clàssic? –Ah, sí. El 0-5 de la 1973-1974. Anàvem amb mentalitat de campions. Ens jugàvem la Lliga. Al cap de deu minuts, Amancio va fallar per a ells. Després vaig marcar jo, i el Johan. I després del descans, vaig clavar el 0-3. Juan Carlos i Sotil hi van posar la cirereta. El Bernabeu ens aplaudia. –Passaria ara? –No. I al Camp Nou tampoc no aplaudirien el Madrid. La rivalitat entre Messi i Cristiano és tòxica, antifutbolística. I la política, que abans no sortia, ara és massa present en l’esport.