De Rodalies a l’AVE
Hi ha tres aspectes que fan especialment intensa l’experiència de viatjar en Rodalies de Renfe al Vallès. Un és l’apagada dels panels d’informació. Tret de dates excepcionals que l’usuari celebra, fa anys que no funcionen. El problema es resol interrogant el personal de seguretat, que informa dels horaris segons l’humor que tingui aquell dia i l’empatia del que fa la pregunta. Un altre és el retard en l’arribada dels trens. És tan habitual que t’hi acabes acostumant per força. El tercer és la foscor. La majoria d’estacions es troben al subsòl i moltes d’elles, mal il·luminades.
Però la del Vallès no és la línia més accidentada de Rodalies de Renfe a Catalunya. Més aviat és de les que surten ben parades en el còmput de contratemps que afecten aquest servei. Els mals de Rodalies són crònics. Tant, que la seva reiteració irrita els que no utilitzen el servei o l’observen a distància. La seva ineficàcia resulta xocant per a una àrea urbana de l’envergadura de la catalana. Però malgrat això, al Ministeri de Foment li costa d’admetre-ho. Promet nous plans de futur per solucionar-ho, però alhora escatima la inversió compromesa en uns percentatges tan elevats que superen l’efectivitat de la despesa.
En uns moments en què la falta de majoria del PP ha obert escletxes en la cultura política espanyola a certes dosis de transacció i negociació (com ha passat en les últimes setmanes en matèria laboral i fiscal), la política d’infraestructures continua immune a aquest
La falta de visió productiva converteix la política espanyola d’infraestructures en una rara excepció
plantejament. Les seves prioritats estan ben definides des de fa anys i són compartides per tots els grans partits. És un mal ben conegut: és una política que dóna prioritat a la vertebració del territori de la nació abans que a la lògica productiva de les seves decisions. Per això li agrada tant a Foment parlar de l’AVE, que ha convertit des de fa tres dècades en un talismà “igualitari” amb independència de la seva lògica econòmica. No importa per on passi l’AVE ni el retorn que pugui suposar la inversió realitzada. L’important és que passi i que tothom en sigui potencial beneficiari.
El Govern de Rajoy publicita ara una política de diàleg per a Catalunya. A la pràctica el seu abast és molt estret. Deixa al marge aspectes com la llengua i la cultura, que menysté com aspectes “sentimentals” i esgotats. I es vol centrar a negociar sobre finançament i infraestructures. En finançament, les alegries estan delimitades per l’absència de bilateralitat. I en infraestructures serà aquesta visió tan improductiva la que dificultarà les coses. Madrid juga amb la promesa del Corredor Mediterrani com a esquer per a l’empresariat. Si Rodalies és la penitència diària del ciutadà del carrer, el Corredor és el desig etern dels empresaris. Però com a Rodalies també, Foment promet sovint plans de futur mentre la inversió no acaba mai d’arribar. En resum: la cançó de l’enfadós.