“Els nens disputaven la brossa a les bèsties: només podia actuar”
Tinc 68 anys i encara jugo a futbol. Vaig néixer a l’Argentina: el meu pare, paleta, ens va ensenyar als vuit germans a compartir. Josep Maldonado m’ha donat el premi Esport Solidari Internacional. Messi ens ajuda a pagar camps de futbol a l’abocador de M
Els meusi van pares fugir erendel comunismecatòlics eslovens a l’Argentinatenir vuit fills;i a jo Buenosera el segon.Aires van
De què vivia el seu pare?
em va fer un immensEra un favor:gran paleta.em va posarI als vuitla paleta anys a la mà: “Fill, tindràs l’oportunitat d’ajudar els teus germans... Treballaràs amb mi!”.
I el va deixar sense escola?
Em va ajudar a demostrar-me a mi mateix que podia estudiar i ajudar els meus germans. Als 14 anys, jo ja era bon paleta i vam anar als Andes a construir cases per als maputxes.
Sense cobrar?
Eren germans i els ajudàvem a ajudar-se. Va ser meravellós: em vaig sentir immensament fort, útil i capaç amb només 14 anys. Gràcies, pare.
La resta de la família anava a l’escola?
I apreníem molt a casa, a més. La senzillesa ens unia: ho compartíem tot i ens sobrava per donar-ne als que tenien menys. Així vaig aprendre que compartir és alliberador.
Sembla que vostè va ser molt feliç.
Vaig sortir d’aquella casa amb una enorme força interior i als 17 anys jo llegia només l’Evangeli i em va agradar Jesús. Deia la veritat i no tenia por de denunciar les injustícies. Se la jugava
pels insignificants, pels pobres, pels oblidats...
Què va fer llavors?
Vaig viatjar per Algèria, el Marroc, París, Espanya, Itàlia, Alemanya... Treballava a tot arreu per pagar-me el menjar i el llit, si n’hi havia. I també vaig viure un any a Harlem.
Vacances del tot no ho semblen.
Vaig ingressar en la comunitat dels més pobres, Sant Vicenç de Paül. Llavors no hi havia tants argentins pobres i em van enviar a Madagascar.
Una de les rendes més baixes del món.
Però jo no hi volia arribar com a capellà blanc ordenat, sinó primer com un jove més, sense autoritat. I me n’hi vaig anar a jugar a futbol.
Excolònia francesa: són futbolers.
Jugava amb els nois al migdia sota el sol tropical. Veien el blanc abraçar-los suant després de fer un gol. L’esport uneix. Vaig passar-hi un any abans d’anar a París a fer Teologia.
Veig que seguia estudiant i treballant.
Vaig tornar ordenat a la parròquia on jugava a futbol i em van aclamar quan els vaig dir: “Aquesta casa és seva –i em vaig treure el rellotge– quan vulguin per al que vulguin”. Vaig estar 13 anys amb ells, cada dia a les sis del matí, missa; els acompanyava en la mort, tan present allà, com en cada bateig i en tot, que viuen amb una intensitat que aquí hem oblidat.
I ho aguantava físicament? Bevia el seu cafè amb la seva aigua i menjava com ells... durant 13 anys. I un dia no em podia aixecar: tenia set paràsits diferents. Em moria.
Ja ho havia donat tot: podia tornar.
Vaig demanar el trasllat, però van insistir que em quedés i em van enviar al seminari de la capital. I vaig acceptar per quatre anys. Als seminaristes els vaig dir que no havien d’esperar a ordenar-se per treballar amb els pobres...
...Que a Madagascar són molt pobres.
Així vaig trobar l’abocador. I allà vaig veure tot just arribar-hi nens de tres, quatre anyets barallant-se amb els gossos i les bèsties per un tros d’escombraries podrides. I vaig plorar. En aquell moment, em vaig quedar sense dret a parlar; només tenia dret a actuar. Aquella nit, em vaig agenollar al meu llit i vaig demanar a Déu que féssim alguna cosa per aquells nens.
Què va fer vostè?
Vaig parlar amb els caps de l’abocador a la seva barraca, de metre i mig feta de cartrons i plàstics, i els vaig dir que treuríem els seus fills de les escombraries. I ells em van mirar com si fos un marcià.
Per què?
Perquè no semblava cap altre polític que prometia i se n’anava. I vam fundar Akamasoa (Els Bons Amics en malgaix). I vam treballar junts i vam xerrar molt: milers d’hores.
Què van decidir?
Un codi legal: no robar, portar els nens a l’escola, no insultar; i treballar. Vam fundar pedreres, escola de maçoneria, fusteria, ferreria, brodats... Tres camps de futbol, cinc pistes de bàsquet. Tot un poble de 25.000 habitants amb clavegueram, aigua, electricitat... Nosaltres!
Sobre l’abocador?
Amb les nostres mans! Dia a dia! Vam plantar milers d’arbres, vam alçar cases i tenim 15 escoles, facultat de Pedagogia i Informàtica...
Sembla un miracle.
Ho és: és la força dels amics. Un dia ens van voler venir a robar una banda amb kalàixnikovs i va començar a arribar la gent del barri xiulant, picant de mans... Aviat vam ser centenars, milers... i es van arronsar quan van veure arribar milers de veïns que els plantaven cara.
És una bona policia, aquesta.
Avui em demanen feina i tenim feina, però ens calen diners. De vegades vaig a la pedrera a picar i em fan fora: Vagi a Europa a demanar diners, pare, i deixi’ns treballar! I aquí em té.
On n’ha demanat?
Demano a França; a Roma; a Europa que en tenen i poden. I aquí a Barcelona vaig anar al Barça: a Messi i Mascherano i Bartomeu. Els vaig demanar que ens ajudessin com a mínim a mantenir els camps de futbol.
Segur que els donen un cop de mà.
Miri, jo tinc col·laboradores –desenes!– metges, infermeres, i els deixo talons firmats en blanc per al que faci falta. I mai de la vida –mai– no ha faltat ni un euro. Creu vostè que tinc cap dret a tornar amb les mans buides?
LLUÍS AMIGUET