EMPATX DE VAIXELLA OPULENTA

Als salons no abunden aquest dissabte els visitants. El palau, que va tenir diversos usos després que Prússia deixés de ser un regne, i després que Alemanya optés per aparcar l’imperi i despatxar el kàiser, va començar a utilitzar-se com a museu d’arts decoratives el 1963. Això era Berlín Est, i les autoritats de l’extinta RDA comunista no van tenir inconvenient d’exhibir les luxoses vaixelles daurades dels monarques opressors; era història vella, superada, destronada. Quan el 1990 Alemanya es va reunificar com a país, el museu de Köpenick va perillar. Molts projectes germanoorientals van ser engolits per la nova etapa. Berlín s’encaminava cap a l’atraient metròpoli europea que ara és; hi havia ebullició. I es va pensar a concentrar la col·lecció d’arts decoratives –també reunificada– al centre de l’urbs. Els veïns de Köpenick van protestar, van lluitar, van voler que no els buidessin el palau. El preciós edifici havia sortit pràcticament indemne dels bombardejos aliats durant la Segona Guerra Mundial, i només l’endèmica escassetat de mitjans i materials de la ineficient Alemanya comunista havia fet efecte en les seves parets i sostres d’estuc. Finalment, va ser restaurat, i des del 2004 exhibeix mobiliari i parament del renaixement, el barroc i el rococó, en un passeig per la pompa interior dels segles XVI a XVIII. És també un empatx de vaixella opulenta.