Cuba, el paradís perdut
El rei Joan Carles es va assabentar de la mort de Fidel Castro a Abu Dhabi, on es trobava per presenciar l’última cursa del campionat de fórmula 1 al circuit de Yas Marina. La seva escapada de jubilat es va acabar i va tornar a Madrid per viatjar dimarts a l’Havana a fi d’assistir als funerals pel líder de la revolució cubana. Després d’estar-se dotze hores a l’illa, sis de les quals en la cerimònia fúnebre, Joan Carles va tornar a Madrid.
Una de les coses que no va fer el rei Joan Carles en els seus 39 anys de regnat va ser realitzar un viatge d’Estat a Cuba, el país que més vinculació emocional i històrica té amb Espanya. Des que es van posar en marxa les cimeres iberoamericanes, el 1991, Castro i Joan Carles es van veure en aquell fòrum almenys deu anys seguits, fins que el cubà va deixar d’anarhi. En totes les ocasions, Fidel feia la mateixa pregunta: “Rei, quan vindràs a Cuba?”, i sempre va obtenir la mateixa resposta: “Fidel, això no ho decideixo jo, és cosa del meu Govern”.
Des del 1975 fins al 1996, ni Adolfo Suárez ni Felipe González, que van compartir amb Fidel rom i Cohibas en les nits de l’Havana, van autoritzar cap viatge d’Estat del rei Joan Carles a Cuba encara que sí que el van fer anar a la Unió Soviètica de Txernenko; a la Romania de Ceaucescu; per no parlar de les visites a la Guinea Equatorial de Teodoro Obiang i al Zaire de Mobutu Sese Seko, tots uns personatges de dubtosa moral i nul·la afició democràtica. Quan José María Aznar va arribar a la Moncloa, i amb ell els seus vincles amb l’oposició castrista de Miami, la cosa encara es va posar pitjor i el Rei només va poder visitar l’illa amb motiu de la Cimera Iberoamericana que es va celebrar a l’Havana, el 1999. La Moncloa va haver de cedir als desitjos del Rei, que no volia defraudar els cubans i es va organitzar, a l’hotel Habana Libre, una recepció amb espanyols, tot i que la majoria dels que hi van anar eren fills, néts i fins i tot besnéts d’espanyols, o sigui la majoria dels cubans. Va ser apoteòsic, va plorar tothom i els assistents s’aferraven als reis Joan Carles i Sofia com a un record de la infantesa. Per això, el rei Joan Carles volia anar a Cuba en viatge d’Estat, per donar resposta a aquell afecte i Fidel Castro es va comprometre, i així li va fer saber al rei Joan Carles a través d’intermediaris, a no utilitzar políticament la visita. Un se n’ha anat a l’altre món i l’altre ha deixat el tron sense que aquella visita històrica es produís. Dimarts, a les portes de l’hotel Meliá Habana on el rei va passar unes hores descansant entre el viatge d’anada i el de tornada, alguns cubanoespanyols s’hi van acostar per saludar Joan Carles però ja no era el rei que va ser.
VISITA A LA VISTA
La decisió que el rei Joan Carles representés Espanya al funeral, homenatge, comiat, o com se’l volgués anomenar, a Fidel Castro, correspon al Govern de Mariano Rajoy però no va tenir raons ni emocionals, ni històriques, ni tan sols polítiques, esclar. L’objectiu va ser acontentar les autoritats cubanes amb una representació al més alt nivell per mantenir la posició d’Espanya com a soci preferent. El que interessa ara és protegir els interessos de les companyies espanyoles, sobretot en el sector turístic i també en el de transport marítim, per si mai canvien els aires i hi ha noves oportunitats de negoci, no fos que després d’anys i panys aguantant les empreses mixtes i els guanys compartits, arribessin els francesos, els canadencs i fins i tot els nord-americans i es quedessin amb els negocis de debò. Tot i que no hi ha res decidit, no seria estrany que, tard o d’hora, Felip VI efectués la primera visita d’Estat d’un rei espanyol a Cuba, una illa que no ha oblidat mai el seu passat
INTERIOR I EXTERIOR
Després de la formació del nou Govern central, la política exterior ha tornat a posar-se en marxa i el Rei ha tornat a viatjar. Aquests últims deu mesos s’ha posat en relleu el paper constitucional del Rei en el procés de formació de Govern. Les dades són de rècord: dues convocatòries electorals en sis mesos; cinc rondes de consultes; una proposta rebutjada; dues investidures fallides i una altra, la definitiva, aprovada pel mateix líder que nou mesos abans va escenificar a la Zarzuela un pasapalabra. Rajoy va rebutjar la primera proposta del Rei per sotmetre’s a la investidura i va haver de fracassar Pedro Sánchez i ell mateix, abans d’arribar a la final. En tot aquell procés, Felip VI va exercir, en aparença, d’escrupolós notari, però la seva gestió dels temps va ser bàsica per a la resolució de la crisi política.
Entre les funcions constitucionals del Rei també hi ha la d’assumir “la més alta representació de l’Estat espanyol en les relacions internacionals, especialment amb les nacions de la seva comunitat històrica”. Curiosament en l’exercici d’aquesta prerrogativa, el cap de l’Estat no té cap capacitat de maniobra i molt menys de decisió. Però la política exterior hauria de ser, segons els entesos, una qüestió d’Estat i no seguir criteris partidistes.