“Sapore di sale...”
El 1963 Gino Paoli va escriure Sapore di sale en una platja de Sicília. Va trobar inspiració en les fugaces vacances d’estiu de joventut però també en l’actriu Stefania Sandrelli, que llavors tenia només setze anys. Se’n va enamorar bojament. Com a cantautor ha fet una carrera irregular, però ha traspuat una vitalitat desbordant. Ara, amb el bigoti ben blanc, com el poc cabell que li queda, descansa al paradís de la Toscana, però continua oferint concerts, especialment al seu país natal.
Paoli té quatre fills, dos de l’actual dona, Paola Penzo, un del primer matrimoni amb Anna Fabbri, i un altre de Sandrelli, a qui va deixar embarassada mentre estava casat. També va conviure amb la cantant Ornella Vanoni. L’any en què ho tenia tot, el 1963, víctima d’una crisi personal, va intentar suïcidar-se disparant-se amb una pistola un tret al pit, però la bala no va fer efecte i el cirurgià que el va atendre va preferir no extreure-la, de manera que continua allotjada al seu cos, a prop del cor. El cantautor fuma, beu i va tenir un temps problemes amb l’addicció a les drogues.
Nascut a Monfalcone (Friül-Venècia Júlia) el 1934, mai no va ser un bon estudiant, a diferència del seu germà Guido, ja mort, que va ser físic. La família es va traslladar a Gènova, ciutat amb la qual Paoli ha mantingut sempre relació. Va intentar ser pintor però aviat va formar el seu primer grup I Diavoli del Rock al costat de Luigi Tenco i va conèixer la resta de l’anomenada escola genovesa: Bruno Lauzi, Fabrizio de André, els germans Gian Piero i Gianfranco Reverberi... El 1959 va gravar el primer disc de 45 revolucions, que no va obtenir gaire acceptació.
L’èxit va començar quan la cantant Mina va divulgar un tema seu Il cielo in una stanza. Ja havia compost La gatta i vindrien altres títols que es van fer coneversionat guts com Senza fine, Anche se, Me in tutto il mondo, Che cosa c’è… Quan al cantautor va llançar Sapore di sale, amb arranjaments d’Ennio Morricone i el saxo de Gato Barbieri, va fer el cim de la seva carrera. A Gènova encara es poden trobar grafitis a les parets amb estrofes de la cançó. El mateix músic en té localitzades 350 versions, inclosa la que va gravar Dean Martin. Altres artistes que han el músic italià són Ana Belén amb Sin salida (Senza fine) i Carla Bruni (Il cielo in una stanza).
Paoli ha estat també divulgador de l’obra de Joan Manuel Serrat a Itàlia. Té un àlbum, I semafori rossi non sono Dio, dedicat íntegrament a temes del cantautor català que interpreta en persona: Mediterráneo, La donna che amo, La libertà, entre d’altres. En l’últim treball de Serrat, Antologia desordenada, canten Penélope a duo. Entenen la música des d’un punt de vista comú. La cançó francesa és a les arrels, naturalment. Paoli ha adaptat a l’italià temes de Jacques Brel, Charles Aznavour i Léo Ferré. També ha compost bandes sonores per al cinema. Per explicar la base de les seves composicions, al·ludeix al jazz, com a signe de llibertat, la música popular italiana i les òperes. Gairebé no escolta el que es coneix com a música actual perquè pensa que ja no es fa res de nou. Critica el predomini del ritme sobre la melodia, perquè la melodia és lirisme i poesia, i per aquesta raó prefereix Mozart.
El cantautor ha passat per períodes de silenci, però quan ha reaparegut ha contribuït al llançament d’altres artistes. Aquest va ser el cas de Fabrizio de André i Lucio Dalla. Com tot vocalista italià ha participat en nombroses convocatòries del Festival de Sanremo i a Espanya ha actuat en diverses ocasions, el 2012 a Barcelona. L’any passat va rebre de mans de Sílvia Pérez Cruz el premi d’Honor del Festival de la Mar de Músiques de Cartagena. El 1987 va ser elegit diputat a Itàlia per les llistes del Partit Comunista fins que es va retirar de la política el 1992. Ha estat investigat per problemes fiscals. Un home amb llums i ombres, amant dels gats i el mar.
El cantant ha divulgat a Itàlia l’obra de Joan Manuel Serrat amb l’àlbum ‘I semafori rossi non sono Dio’