Teoria del fum
El fum és molt important. En el cinema s’utilitza per propiciar misteri i terror. A l’escenari serveix per fer menys dolents els grups musicals dolents. I en la política serveix per ocultar veritats i fins i tot per contar contes. De tot això parlava dimarts amb una amiga cubana, mentre allà, a l’Havana, es demostrava, un cop més, que la religió marxista és una mala còpia, una caricatura de la catòlica. Perquè, com tots vostès saben, a Cuba, la jerarquia eclesiàstica marxista va prohibir durant nou dies la música, els espectacles, l’alcohol, etcètera. Com la Setmana Santa en temps de Franco. Compte, doncs, amb aquests marxistes nous que li deuen tot el que són al sistema que es volen carregar i que han anat en peregrinació a l’Havana amb el mateix fervor religiós que alguns catòlics van al Vaticà, a la plaça Sant Pere. Jo crec que, a més d’anar a resar al sant, també hauran perfeccionat les seves maneres perquè allò de les samarretes-consigna és només una anècdota. O sigui, que tornaré al fum, perquè d’això vam estar parlant dimarts amb la meva amiga cubana. D’això i de Gerardo Pisarello, primer tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barcelona que, a propòsit del Castro difunt, va dir una cosa molt preocupant: que la democràcia no és una cosa estàtica. Compte, doncs, també amb els que ens la volen donar chanta. Per dir-ho a la manera de Buenos Aires.
Tornant al fum, crec que per entendre Castro no s’ha de parlar d’ideologies i revolucions sinó de propaganda política. Només d’això. Perquè a aquesta activitat es va dedicar el dictador tota la vida. Ni obres, ni idees, ni res. Només bons retrats, que és l’únic que queda. Només imatge. Una cosa que sempre van saber Castro i el president dels Estats Units John F. Kennedy. Ambdós inclosos. Kennedy, atractiu, ric i ros, va encarregar i potser va pagar algunes de les seves millors fotografies. A Castro, les hi van regalar els millors fotògrafs. A Castro, no als cubans, sempre li han regalat quasi tot. Fins i tot els nord-americans li van regalar el famós bloqueig, que només ha perjudicat els cubans. Kennedy va anar poc al cinema, perquè el cinema era el seu pare, qui, a més d’amic de mafiosos, es beneficiava algunes actrius. Castro tampoc no va néixer pobre, però ambicionava molt més que el ianqui. I, per descomptat, si volia veure pel·lícules havia d’anar al cinema. Però el seu fort no eren les pel·lícules sinó els noticiaris informatius en els quals apareixia gesticulant com un possés el feixista Benito Mussolini, aquell gran histrió. Castro va memoritzar tots els gestos i ganyotes del rapat feixista i es va convertir en un Mussolini caribeny. Un bon documental de la BBC així ho demostra.
Castro era el dit índex de la seva mà dreta; dit llarg, ossat i espantador, com de Gran Senyor de les Tenebres, però dibuixat per Hollywood. Castro era l’espectacle i Ernesto Guevara, la seducció. Castro li devia molt el Che, aventurer i predicador
a terra aliena, que, si se’m permet, és una cosa molt argentina, segons em tenen molt dit els meus cosins argentins. I espero que Pisarello no s’ofengui. Aquest home encara no ha après que abans d’aconseguir el poder absolut no es pot dir o insinuar que el teu objectiu és carregar-te o aparcar la democràcia. Això no es diu. Això es fa després. Cosa que demostra que molts intel·lectuals marxistes, autors de llibres subtitulats, per exemple, En defensa del dret
a la protesta, han d’escriure menys i veure més vídeos de Castro, qui, durant anys, va vestir sempre de guerriller serrà perquè l’uniforme agrada molt a algunes burgeses europees i ianquis. Principalment, perquè els nòvios o marits –encara que siguin presidents de la República Francesa– sempre acaben roncant davant el televisor. Les burgeses europees i ianquis veien en Castro l’amant i l’aventura. I els burgesos europeus, sobretot si eren comunistes o eurocomunistes, no veien Castro sinó allò que aquest els regalava: mulates, havans, rom i música o soroll, perquè als cubans, segons la meva amiga, el que els agrada és el soroll. Una cosa que, per cert, detestava el Che.
Fidel Castro seduïa menys que el Che, però parlava moltíssim més. Era Castro qui sortia als informatius i a qui entrevistaven. L’ofici de Castro no va ser ni la revolució ni la barba ni l’havà sinó el fum. De l’uniforme verd oliva de guerrer serrà va passar durant poc temps al vestit i la corbata per acabar en el xandall de jubilat amb pensió minsa. Castro es va exhibir primer com un heroi i va acabar exhibint-se com un pobre. Gran gesta de la manipulació, que en això consisteix la propaganda.