Roma en caboixó
El Nadal obre les seves arques i exhibeix el cordó umbilical que la manté estretament vinculada al luxe, malgrat l’humil origen d’aquesta celebració religiosa canibalitzada pel consumisme. L’estable amb palla i fenc d’aquell Betlem és avui una empremta fulgurosa d’omnipotència tot i que també d’agonia: perfums, joies, galls dindis i bombolles insisteixen a despertar una il·lusió, o més ben dit, un sentiment reparador que distreu de la incertesa i aporta un gram d’excés a la precarietat diària. Quan els cotxes entren a la Castellana per la via ràpida, un es trasllada a una pantalla de videojoc: l’estesa de llums, que no ha minvat amb l’alcaldessa Carmena perquè Madrid sempre ha exhibit potència encenent bombetes, produeix un efecte òptic aclaparador.
Les grans firmes edulcoren els seus aparadors i organitzen fastos en edificis públics on col·loquen un tros de moqueta vermella com a símbol d’exclusivitat, però també de reclam. “Mirin, aquí estem, disposats a gastar diners per demostrar que som únics”, semblen dir, i el passejant ociós actua voluntàriament de públic disposat a admirar aquell moment forçat que conté tanta histèria com negoci: el pas del famós pel photocall.
Sobre negre i amb lletres blanques, dilluns a la nit es va escriure el nom de Bvlgari, que és la llatinització del cognom del seu fundador, l’emigrant grec Sotirios Voulgaris, la família del qual es va dedicar sempre a la joieria. Després d’exercir el seu ofici a Epir, el seu poble natal, a Corfú i a Nàpols, va inaugurar el 1884 un taller a Roma, al carrer Sistina. Els seus néts, Paolo i Nicola Bulgari, mantenen estrets vincles amb Espanya; són amics del rei Joan Carles i Paolo es va casar amb la periodista espanyola Maite Carpio –es van enamorar quan ella li va fer una entrevista per a Lo + Plus a mitjans dels noranta–. Tots dos van inaugurar l’exposició Bvlgari y Roma, al Museu Thyssen-Bornemisza, al costat de la seva amiga i antiga clienta Carmen Cervera, que ha cedit un bon nombre de les joies emblemàtiques, com el collar de topazis grocs i blaus, que resplendeixen entre les 150 peces de la mostra. Galants i seductors, els Bulgari –Nicola, gemmòleg, Paolo més businessman– representen la quinta essència dels ambaixadors italians del luxe, sempre als peus de les grans dives, dones monumentals, com Elizabeth Taylor, Ingrid Bergman, Grace Kelly, Anna Magnani o Monica Vitti. Avui, com tantes marques transalpines, de Loro Piana a Berluti, formen part de l’empori LVMH, que va comprar fa cinc anys la majoria de les accions per 3.700 milions d’euros.
L’exposició, que estarà oberta fins al 26 de febrer, ret homenatge al diàleg creatiu mantingut entre la Roma antiga i moderna i la firma joiera. El Colosseu, la plaça de Sant Pere, la plaça d’Espanya –la restauració de la seva mítica escalinata la van finançar el 2014–, les fonts de Piazza Navona o el Panteó han donat forma durant dècades a collarets, braçalets, arracades i fermalls que recreen les característiques cúpules de l’skyline de la ciutat eterna, en les formes de la talla caboixó de les pedres precioses. Fins i tot la Via Àpia es converteix en camí pavimentat amb robins, ametistes i aiguamarines.
La nit enjoiada es va desplaçar després a l’ambaixada italiana, decorada amb Maseratis dels anys seixanta i Vespas. I, allà, l’home de la nit va ser Stefano Sannino. Des que els homosexuals encapçalen les ambaixades més refinades, els seus salons s’han convertit en temples socials apreciats, on la frivolitat domina. Allà hi havia les models vestides d’encaix: Nieves Álvarez, Ariadne Artiles o Cristina Tosio; els artistes glamurosos, amb Maribel Verdú sempre ocupant un tron; o els nous entreteniments de la cort, com el blogaire Pelayo o la nòvia de Bisbalcobra: Rosanna Zanneti.
L’ambaixador Sannino va treure a ballar la baronessa Thyssen. Va arribar l’arquitecte Michel Bonnard, que firma tots els restaurants Cipriani del món així com hotels florentins amb exquisida decadència, ja que també havia deixat un collaret. Sonava Volare amb músics napolitans tocant a sobre de les taules. Les pantalles reproduïen escenes de clàssics italians, reverberant els seus plans de celles perfilades i boquetes de nacre. I, de sobte, l’ambaixador va substituir la seva jaqueta de vellut per una samarreta de Custo i va prolongar el ball fins a les tres de la matinada.
Riu-te’n de Gramsci, un altre italià de moda que va dir allò del “nou no acaba de néixer i el vell no acaba de morir”. I en aquell llimbs no sorgeixen monstres sinó dj.
Paolo i Nicola Bulgari van inaugurar dilluns la seva exposició al Thyssen