Dona dona
Les teories del secretari general de Podem, Pablo Iglesias, sobre la feminització de la política sorprenen per partida doble. Per començar, perquè, vist això, no practica el que predica. L’hiperlideratge que exerceix a Podem, amb una estructura clarament vertical, l’aspror de les seves intervencions al Congrés o l’escassa presència femenina en llocs de comandament interns, contrasten amb les seves reivindicacions. No és estrany, doncs, que dins del partit hagin emergit corrents crítics liderats per dones exigint una altra manera de distribuir el poder. La més visible ha estat la de la portaveu d’Ahora Madrid, Rita Maestre, que va disputar el control de l’organització madrilenya al candidat pablista, Ramón Espinar.
Després hi ha la seva definició de “feminitzar la política”. Vejam: “Feminitzar és una xarxa de suport”, “feminitzar és construir comunitat”, “això que tradicionalment coneixem perquè hem tingut mares, que significa cuidar”. En definitiva, Iglesias atribueix un cert essencialisme al que significa ser dona. Elles presenten unes característiques intrínseques, que són bàsicament les de l’atenció a l’altre. No serà que estan modelades pel paper social que els ha tocat viure?
Iglesias sembla obviar aquesta pregunta i va més enllà. La dona que no es comporta sota determinats paràmetres quan arriba al poder es transmuta en home, i dóna lloc a una nova categorització: la dona home i la dona dona. “No serveix de res posar com a portaveus dones si aquestes no estan feminitzades, homes que són dones”. Això no ho deia José María Aznar?