El Lliure, referència teatral
TOTA capital cultural té entre els seus principals pilars unes quantes institucions que han acreditat, de manera sostinguda, l’excel·lència. En l’àmbit teatral de Barcelona, el Teatre Lliure és una referència única. I ho és tant per la qualitat de les seves produccions com per la capacitat innovadora, així com per la naturalesa dels seus orígens i pel seu desenvolupament i creixement.
Divendres a la nit, els professionals del Teatre Lliure, acompanyats de col·legues i seguidors, van celebrar el quarantè aniversari a les instal·lacions de Montjuïc. El Lliure va aixecar el teló per primer cop el 2 de desembre del 1976. I ho va fer per escenificar Camí de nit 1854, una obra escrita i dirigida per Lluís Pasqual, actual director de la casa. Divendres passat, cap al tard, el Lliure va voler commemorar-lo amb magnificència. I tenia prou motius per fer-ho.
La primera causa de l’èxit del Lliure, com apuntàvem, és la qualitat de les seves produccions. En la memòries dels amants del teatre brillen encara nombrosos muntatges que van anar afermant el prestigi de la institució. La capacitat innovadora del Lliure està també fora de dubte. A Barcelona i d’altres capitals espanyoles, el Lliure es considera un far, un escenari per gaudir, per aprendre i per renovar-se.
Respecte als orígens, s’ha de recordar la figura de Fabià Puigserver. Són moltes les persones que al llarg dels anys han contribuït a engrandir el Lliure. Però si calgués destacar una figura fundacional, bàsica per edificar, de cap a cap, aquesta institució, aquesta seria la de l’enyorat Puigserver. Al seu voltant es va anar forjant una nova cultura teatral, atenta a l’escena europea més capdavantera, als clàssics, també a la tradició local. Hi va participar un cos actoral que avui es pot considerar ja mític, per bé que no pocs dels integrants continuen en actiu. I, per descomptat, s’ha de parlar obligatòriament de l’ambició incansable que ha propulsat el desenvolupament i el creixement del Lliure. Partint de la seu històrica a Gràcia, els seus dirigents van saber, primer, somiar i després dissenyar la nova de Montjuïc, oberta el 2001, amb ajuts públics. I, després, una vegada operativa, van saber conservar també la seu fundacional.
Finalment, cal sumar-hi un altre element. El Lliure, gràcies al seu art i, també, la seva habilitat a l’hora d’organitzar i comprometre els espectadors, va saber garantir la pervivència de l’esperit que l’encoratja –la llibertat que li dóna nom–. I va anar conquerint dia a dia un futur que volem molt llarg pel bé del teatre, de la cultura i de Barcelona.