El fracàs de Renzi obre una crisi a Itàlia i la UE
oeContundent victòria del no en el referèndum de la reforma constitucional oeEl primer ministre italià anuncia la dimissió per la derrota
INTERNACIONAL 3 i 4
La reforma constitucional proposada pel Govern Renzi ha estat derrotada de manera contundent a Itàlia. Segons els resultats parcials coneguts a l’hora de tancar aquesta edició, el sí va obtenir poc més del 40% de vots i el no va assolir gairebé el 60%. La continuïtat de Renzi es va fer impossible davant d’un desenllaç tan nítid.
El premier va comparèixer passada la mitjanit al palau Chigi, seu del Govern, per anunciar que avui presentarà la dimissió davant el president de la República, Sergio Mattarella. “Assumeixo tota la responsabilitat per la derrota”, va dir. “Jo sóc diferent”, va afirmar, al·ludint a què ell no estava disposat a governar trampejant la situació i amb la seva autoritat moral destruïda. Vivia el moment més amarg de la seva carrera política però va mantenir les maneres. Va defensar l’obra realitzada i va agrair el suport de la seva família. A Roma hi va haver algunes manifestacions espontànies al carrer del front del no. La impressió és que a Renzi, ahir, molts li van passar factura.
Els electors havien estat convocats per decidir sobre la dràstica reducció de poders del Senat i una recentralització de competències des de les regions cap al Govern de Roma. La reforma no va ser consensuada en el Parlament, per la qual cosa va haver de ser sotmesa a referèndum Renzi, que va personalitzar massa la batalla, ha perdut l’aposta de manera rotunda. S’obrirà, per tant, una fase d’incertesa sobre el futur a mitjà termini i no pot descartarse un avanç electoral. La legislatura hauria d’acabar el febrer del 2018, però en aquestes condicions sembla difícil que s’esgoti.
Aquest desenllaç va ser capitalitzat immediatament per l’oposició, des de Forza Italia, de Silvio Berlusconi, al Moviment 5 Estrelles, de Beppe Grillo, així com també la Lliga Nord. El problema de Renzi és que tenia fins i tot acèrrims enemics en el seu propi partit que van propugnar el no. Alguns no li han perdonat mai que arribés al poder en un cop de palau contra un propi company de partit, Enrico Letta.
El secretari de la Lliga Nord, Matteo Salvini, va sortir en bloc, tot just minuts després de fer-se públics els sondejos a peu d’urna, per exigir la dimissió immediata del premier i per dir que també han estat derrotats els poders financers, l’eurocràcia de Brussel·les i la cancellera Angela Merkel. Salvini persegueix objectius similars als de Marie Le Pen a França i professa grans simpaties per Donald Trump i pels nacionalistes britànics que van impulsar el Brexit.
La lectura del resultat, tot i això, no és tan simple com li agradaria a Salvini. Només una part de l’electorat pot haver-se mogut pels arguments del líder lliguista, pel contagi populista. El front del no era molt transversal. A molts ciutadans la reforma simplement no els agradava, els semblava un canvi no desitjable del model de govern, amb massa riscos pels poders augmentats que rebia el partit guanyador en les eleccions, sense factors d’equilibri institucional. L’element crucial en la victòria del no ha estat el vot jove, que en massa –sobretot al sud– ha optat pel rebuig de la reforma.
Beppe Grillo també es frega les mans i somia ja amb la victòria en les eleccions generals. En aquestes circumstàncies, exerceix una funció molt rellevant el president de la República, Sergio Mattarella. Serà ell qui haurà de sondejar els partits i trobar la fórmula menys traumàtica. Una de les alternatives és que l’actual Govern de coalició entre el Partit Demòcrata i el Nou Centredreta continuï, encara que amb un altre primer ministre, amb dues missions: aprovar els pressupostos i modificar la llei electoral, que sense la reforma constitucional queda obsoleta.
Les hores prèvies al referèndum van registrar algunes tensions per l’intercanvi de retrets sobre la violació del silenci que obliga la jornada de reflexió. L’únic que va romandre callat va ser
EL CRIT DEL SUD L’oposició dels joves ha estat clau per al triomf del no en el referèndum
POPULISTES EUFÒRICS
La Lliga Nord i el moviment de Grillo veuen arribat el seu moment
El maig del 2013, el grup d’anàlisi europea de la banca d’inversió JP Morgan va emetre un document de setze pàgines sobre la situació financera i política del Sud d’Europa en el qual aconsellava procedir a una severa reforma de les constitucions dels països meridionals per garantir la futura estabilitat de la zona euro.
La tesi de l’informe era la següent: les constitucions del Sud d’Europa tenen un excés de garanties socials, ja que totes elles van ser elaborades i aprovades després de llargs períodes de dictadura. Efectivament, les constitucions avui vigents a Itàlia (1948), Portugal (1975) i Grècia (1975) són filles de la inapel·lable derrota militar del feixisme italià i del salazarisme portuguès, i de la mort civil de la dictadura dels coronels grecs. La Constitució espanyola del 1978 és molt específica, ja que va sorgir d’un laboriós pacte entre els joves oficials del franquisme disposats a acceptar la democràcia –per convicció o per conveniència– i les forces d’oposició, pilotades per socialistes, comunistes i nacionalistes (catalans i bascos), un pacte que es va veure notablement condicionat pels sectors colpistes de l’exèrcit i pels atemptats terroristes d’ETA.
“Aquestes constitucions –deia l’informe de JP Morgan– tendeixen a tenir un fort biaix socialista, i reflecteixen la força política que els partits d’esquerra van adquirir després de la derrota del feixisme. (...) Els sistemes de la perifèria tenen unes característiques comunes: uns dirigents dèbils; uns Estats centrals febles en relació amb les diferents regions; protecció constitucional dels drets dels treballadors; sistemes que busquen el consens i animen el clientelisme polític; el dret a la protesta, permès per l’statu quo. Les llacunes d’aquesta herència política han quedat al descobert per la crisi”.
La Constitució italiana del 1948 arrenca amb una proclama que als analistes de Wall Street els devia semblar molt subversiva: “Itàlia és una república democràtica fundada sobre el treball”.
Això no és tot. L’article dos afirma: “La República reconeix i garanteix els drets inviolables de l’home i exigeix el compliment dels deures obligatoris de solidaritat política, econòmica i social”. L’article tres afegeix: “És deure de la República eliminar tots els obstacles econòmics i socials que, mitjançant la limitació de la llibertat i la igualtat dels ciutadans, impedeixin el ple desenvolupament de la persona humana i la participació efectiva de tots els treballadors en l’organització política, econòmica i social del país”. I l’article quart proclama: “La República reconeix a tots els ciutadans el dret al treball i promou les condicions que facin efectiu aquest dret”.
Una constitució redactada pels comunistes? Sí, en part. La constitució de 1947-1948 va ser elaborada per una comissió de diputats democristians, comunistes, socialistes, liberals, republicans laics, republicans radicals, autonomistes (sicilians i sards) i populistes del moviment L’Uomo Qualunque (que podríem considerar un llunyà antecedent de l’actual grillisme). El Partit del Papa i el Partit de Stalin van pactar les regles del joc en un moment inèdit de la història europea. Les cendres del feixisme eren molt calentes i encara no s’havia iniciat, amb tota la seva intensitat, la guerra freda entre el bloc occidental i l’URSS. La signatura catòlica va ser fonamental. Un catolicisme laborista (ressons de l’encíclica Rerum novarum de Lleó XIII), que amb prou feines va moure un dit per salvar la monarquia. El papa de Roma va ajustar comptes amb els Savoia, que havien unificat Itàlia el 1861 sense el consentiment del Vaticà. Així va néixer la Itàlia republicana.
Matteo Renzi no és un empleat de JP Morgan i el debat sobre la necessitat de modernitzar la Constitució italiana és molt anterior a l’explosiu informe dels analistes de Wall Street. Encara que alguns dels punts de la seva reforma anaven en la direcció aconsellada pel banc de negocis nord-americà, Renzi volia ser el condottiero capaç de treure Itàlia de l’estancament. Va saltar a l’arena amb un lema ben provocador: la rottamazione, el desballestament. El desballestament del que era antic, el desballestament de la vella classe dirigent... el desballestament del 1948.
Va voler convertir el referèndum en un plebiscit personal i l’ha perdut l’arrogància. Els condottieri solen acabar malament a Itàlia. El 1948 resisteix.