Cap a l’alternativa
Atès l’auge de governs maximalistes que repeteixen els errors de temps passats, Jordi Borja anima a buscar solucions que, igual com es va fer en el passat, reformulin el futur en positiu: “Es necessita la segona transició, o més exacte: democratitzar la democràcia naixent i limitada. Com la judicatura, el control públic del sistema financer, la recuperació de la memòria històrica, el reconeixement específic de les nacions de l’Estat espanyol, un sistema electoral just, la participació efectiva i no limitada a les eleccions”.
Com pot ser que augmentin les desigualtats en perjudici d’àmplies majories de les classes mitjanes i populars i unes minories acumulin privilegis i riqueses i malgrat la qual cosa els ultraconservadors guanyen eleccions o esperen guanyar-les, si no ara potser molt aviat. N’hi ha prou amb citar els Estats Units, el Regne Unit, França, Espanya, Holanda i països de l’Europa central (Àustria, Hongria, Polònia, etcètera). Fins i tot Alemanya, l’hegemonia conservadora governa però creix l’extrema dreta i les esquerres baixen. A Itàlia l’esquerra s’ha fet neoliberal amb Renzi (una versió meridional de Blair) i els moviments dretans es reactiven: la Lliga (molt similar al lepenisme francès), una part important de les 5 Estrelles i el seu líder Beppe Grillo s’identifiquen amb Trump i l’alcaldessa de Roma és de perfil berlusconià. Però vegem primer alguns casos que indiquen que, com les monedes, hi ha cara i creu. Com passa als Estats Units, França i Espanya.
Trump ha guanyat però Clinton és un cas de fenomen antipopular. Potser el panorama polític no és tan negre com sembla. Probablement Sanders, una esquerra socialdemòcrata, hauria guanyat segons les enquestes. Clinton apareix antipàtica, elitista i militarista, vinculada al món dels multimilionaris i a l’oligarquia política de Washington. Quan no hi ha esperança i no es percep un futur millor, els sectors populars es refugien en el passat, en la identitat i en el conservacionisme. El problema no està en la societat sinó en la seva representació política.
A França es tem una possible victòria de Marine Le Pen, l’extrema dreta i ultranacionalista. L’alternativa possiblement guanyadora és Fillon, un conservador tradicional que només ha evolucionat per identificar-se amb el neoliberalisme més dogmàtic. Le Monde el defineix com a “dreta thatcheriana”. La societat francesa s’identifica només amb aquests dos perfils? La cultura republicana està arrelada en el teixit social però els valors de liberté, égalité et fraternité han estat de facto arraconats per la presidència catastròfica de François Hollande i la resta de les esquerres estan fragmentades i de baix perfil. Tot i això un bloc que reunís totes les esquerres, socialistes inclosos, com el “programa comú” que va liderar François Mitterrand, podria ser una alternativa real. Falta lideratge? Podria haver-n’hi, per exemple Montebourg, socialista marginal, jacobí, productivista però conscient de la sostenibilitat, i profundament republicà. Estil Borrell i més simpàtic que Martine Aubry.
Caminar a l’Espanya política és com cagalló per sèquia, és repetir un govern del Partit Popular amb Rajoy i la seva tropa de funcionaris dels aparells centralistes, aferrats a les normes i els procediments pervertits de tres dècades de burocràcia conservadora i desconeixedora de les realitats concretes i diverses, polítiques, socials i culturals. Com va dir Cortázar, “no s’ha perdut res si assumim que tot s’ha perdut”. Els socialistes, per por uns i per afecció a les seves canongies d’altres, van perdre una gran oportunitat fa un any, en les eleccions de desembre. Un govern progressista, amb el PSOE i Units Podem amb suports de les minories nacionalistes podria haver donat una resposta positiva als nous reptes de la nostra època i reformar el que s’ha deformat especialment en els últims vint anys: les desigualtats, la sostenibilitat, l’austeritat per a les majories socials, la reforma laboral, la legislació mordassa, etcètera. I es podria fer el que no es va fer en la transició, superar el llast del franquisme. Es necessita la segona transició, o més exacte: democratitzar la democràcia naixent i limitada. Com la judicatura, el control públic del sistema financer, la recuperació de la memòria històrica, el reconeixement específic de les nacions de l’Estat espanyol, un sistema electoral just, la participació efectiva i no limitada a les eleccions.
Estem en una època de canvi, de crisi i d’oportunitats. La història es pot accelerar. Als anys trenta del segle passat, després de la crisi del 1929, els alts nivells de desocupació, la irrupció del feixisme i el nazisme, la violència entre les classes socials però també entre els sindicats i els partits d’esquerra, els comunistes anomenaven els socialistes socialfeixistes .Toti això, en aquesta dècada van emergir el new deal als Estats Units, les polítiques productives (keynesianes) i no d’austeritat, l’inici del welfare state al Regne Unit i la participació dels laboristes en el govern, els fronts populars en aliances que unien socialistes i comunistes (a França i Espanya). En un món que en part ja era globalitzat, els problemes podien ser similars, les respostes van ser dispars i contradictòries. També és cert que aquest període va culminar amb la guerra. Ara la guerra ja la tenim, però es practica principalment fora d’Amèrica i d’Europa per part d’Occident. No es tracta d’evitar la guerra sinó d’acabar-la i promoure formes més pacífiques i productives que fabricar i consumir armes.
Es necessita una segona transició, democratitzar la democràcia naixent i limitada Estem en una època de canvi, de crisi i d’oportunitats; la història es pot accelerar