Jaume Coll
Comença la publicació de l’obra completa de Josep Carner, el gran clàssic del segle XX
FILÒLEG Jaume Coll batalla des de fa dècades perquè es publiqui l’edició crítica de l’obra de Josep Carner. Ara en surt el primer volum, el que permetrà donar plena actualitat al gran poeta clàssic català del segle XX.PÀGINES
Als anys setanta, quan Josep Carner era llegit a l’escola, el professor va preguntar a un dels seus alumnes: “Qui era Carner?”. I el nen va respondre: “Un senyor que sortia de casa i que quan hi tornava escrivia el que havia vist”. L’anècdota va ser poetitzada per Gabriel Ferrater, gran admirador del poeta. “La resposta del nen em sembla perfecta”, diu Jaume Coll, un carnerià apassionat que des del 1986 lluita contra tots els elements perquè es publiqui l’obra crítica del poeta i que ara, per fi, ja té a les seves mans el primer dels vuit volums. Llibres de poesia.
1904-1924 (Edicions 62). Carner era un senyor que escrivia sobre el que havia vist durant les seves passejades. En un dels seus primers poemes es riu dels lletraferits que viuen reclosos als seus despatxos i s’hi esgrogueeixen com els pergamins que consulten. Llegeixen tant que no senten, només saben. Ell passejava per la ciutat, però no com Walter Benjamin per la sorollosa Berlín ni com Baudelaire pels tèrbols submons de París. Carner –diu Coll– “era un gran amant de la natura, dels arbres, dels núvols, del mar, a través des quals parlava dels sentiments humans. La seva filla Anna Maria em va explicar que quan era cònsol a Gènova davant de casa seva s’alçava un pollancre que tots admiraven. Un dia, el pollancre va ser talat. I la reacció de Carner va ser fulminant: demà ens mudarem de casa. es van mudar”. No li devia costar gaire perquè va tenir 50 domicilis, els de Barcelona, els de diplomàtic i els de l’exili, i això indica que “era una persona senzilla, com ‘el ligero de equipaje’ del seu amic Machado”.
El 1909, en ple fervor catalanista pel franciscanisme i coincidint amb el VII centenari de la creació dels frares menors, havia traduït I
Fioretti de Sant Francesc, potser induït pels seus amics caputxins, però que encaixa amb la devoció per la natura de Carner. És un veritable càntic a la vida senzilla, als animals i a la Terra, el que avui se’n diria ecologista. “No sabia viure sense els arbres”, diu Coll, que recita un poema en què Carner, una nit ventosa de tardor, és seguit per una fulla rovellada que s’arrossega per terra impulsada a l’atzar pel vent. Li vol dir algun secret? Carner arriba a la seva casa de Sarrià i li tanca la porta. La fulla passa de llarg seguint el seu camí. I el poeta es penedeix d’haver-l’hi tancat. “Quin greu, d’haver-te desatesa / oh fulla!, dins la feredat! / que no em castigui amb s’escomesa / el teu record, tot agreujat, /quan cerqui esplai en ma tristesa / quan sigui jo fulla malmesa / en l’hora sense pietat”. “Si es té paciència, llegint els seus poemes –diu Coll–, es veu que, per exemple, aquí no ens parla només d’una fulla, sinó de moltes coses que ens toquen molt endins. Fins i tot en les seves cançons més senzilles, com ‘Aquest camí tan fi, tan fi, / ¿qui sap on mena? / ¿És a la vila o és al pi de la carena? / Un lliri blau, color de cel, / diu: –Vine, vine. Però: –No passis! –diu un vel de teranyina’, que semblen intranscendents, ens parla d’aspectes de la vida molt importants, com l’atzar o la presa de decisions”, diu Coll.
Carner parla de desig (“ulls que llampeguen i boca ardent”), de la fidelitat, de la desolació, de l’amor alegre, de l’amor que acaba i del que no s’atreveix. Parla de l’esperança, de l’absència, de la mort i de les exigències de l’escriptura, com el poema A hora foscant: “És tard, els camins ja no em tempten. / I us sé, del verger dins el clos, / caiguts, trepitjats en la boira, / oh diI