Shakespeare espectral
L’editorial Wunderkammer neix amb un inèdit en què l’autor d’‘Els miserables’ parla amb els esperits de Shakespeare, Galileu o Crist
L’editorial Wunderkammer publica un recopilatori de les trobades espiritistes que va tenir Victor Hugo amb diversos personatges històrics com Plató, Galileu, Jesucrist o Shakespeare, que va dictar un drama, diàlegs inclosos, a l’autor de Els miserables.
Que l’espiritisme es va posar de moda en l’era victoriana és una cosa sabuda. Es va convertir en un passatemps de les classes altes britàniques i, entre els seus il·lustres practicants hi havia Arthur Conan Doyle, Charles Dickens... i fins i tot Victor Hugo, que va passar llargues temporades a la Gran Bretanya. El que fins ara romania vedat al lector en castellà era la transcripció –feta pel mateix Hugo– de les comunicacions que l’autor d’Els miserables va tenir amb els esperits de Shakespeare, Plató, Galileu, Jesucrist... o fins i tot amb ens com el Drama o la Mort.
Gràcies a la nova editorial Wunderkammer ha arribat a les llibreries, tan sols amb 161 anys de retard, Lo que dicen las mesas parlantes, traducció que Cloe Masotta ha fet del volum que el 1964 va publicar Jean-Jacques Pauvert, un llibre amb què l’editora, Elisabet Riera, va topar per casualitat un dia, en una parada de bouquinistes ala vora del Sena. No es tracta de la literalitat completa d’aquelles sessions –en què també es van manifestar Napoleó, Aristòtil i desenes de noms més–, com l’edició francesa que, el 2014, va publicar l’editorial Folio –encara que tampoc no és tot allà, ja que hi ha quaderns que van ser destruïts i d’altres han desaparegut–, sinó d’una selecció de 128 pàgines d’unes trobades que va mantenir entre 1853 i 1855, durant el seu exili a l’illa de Jersey, al canal de la Mànega.
Afectat per la mort de la seva filla Leopoldine, i després d’un període inicial d’escepticisme, va consagrar un bon nombre de vetllades a aquest tipus de comunicació, fins al punt que va creure que els esperits li dictaven obres –hi ha parts d’un drama que li va recitant Shakespeare, amb els seus diàlegs i acotacions–. A Las contemplaciones o el poema Lo que dice la boca de sombra són clars els vincles amb el més enllà. Arriba un moment en què Hugo es pregunta “què sóc jo, un poeta o un profeta”, reflexionant sobre les fonts primigènies de l’art. “Aquesta part ocultista, que comporta una idea de la literatura com a revelació, es deixa tradicionalment de banda però resulta bàsica per comprendre el personatge, que veia l’artista com a mèdium”, afirma Riera.
Són interessants les seves converses amb l’Oceà, de què s’extreuen elements definitoris de la seva poètica, com quan demana a l’esperit dels mars que li doni el so del vent i el de les ones, un autèntic manifest del que volia ser la poesia romàntica, tan vinculada a la naturalesa encabritada.
Un lector del segle XXI no pot evitar preguntar-se: però de debò es creia tot això, Victor Hugo? Per a alguns experts, com el doctor Jean de Mutigny, aquests escrits mostren que el seu autor tenia una malaltia mental anomenada parafrènia fantàstica, que es manifesta inicialment abans dels 30 anys amb símptomes com la inquietud o l’ansietat i progressivament va avançant cap a les idees extravagants i les al·lucinacions no només sobre la relació del subjecte amb el seu entorn sinó també sobre tota mena d’elements globals, com els conflictes polítics presents i passats i, sobretot, les forces còsmiques.
No és estrany que el segon títol d’aquesta editorial, també ja en llibreries, sigui Los raros, de Rubén Darío, “una declaració molt contundent del que és per a ell l’art i la literatura, i la seva creença en un art lluny dels ‘fenicis’”. El poeta nicaragüenc, –el centenari de la seva mort es commemora aquest any– va traçar perfils dels seus autors de capçalera: Poe, Lautréamont, Verlaine, Ibsen, José Martí...
Els projectes venidors són més ambiciosos encara, i s’esperen per al febrer del 2017. El tercer títol serà El doble, la primera novel·la de Rayomond Roussel, mai publicada en castellà i que va exercir una influència notable no només en escriptors sinó també en artistes plàstics. L’autor, convençut que havia aconseguit una obra genial –una novel·la en 5.500 versos alexandrins– es va sentir tan frustrat quan va veure que passava sense pena ni glòria que va patir un episodi de deliri. Wunderkammer publica, com a epíleg, l’informe del seu psiquiatre.
Va veure l’art com una revelació i Shakespeare arriba a dictar-li un drama, amb diàlegs i acotacions