Els temes del dia

La derrota de la ultradreta en les eleccions presidencials austríaques, i els problemes que ha ocasionat aquest any el pont de la Puríssima.

Hi ha gent que vol marxar d’Espanya i jo ho respecto però... on estarà un més a gust que a Espanya? Si els habitants de Gelsenkirchen tinguessin notícies de la setmana laboral que comença avui, aquests senyors tan treballadors, que concilien el descans, la família i la productivitat, dirien: –On s’ha de firmar? Som 275.000. Tinc una amiga indepe que em recorda –com si jo fos un home de paraula: casat per l’Església i divorciat!– que Rajoy va prometre el 2011 “racionalitzar” el calendari laboral i traslladar els dies festius pontejables als dilluns. Però va ometre que el gallec impassible va fer una excepció: “Les dates d’arrelament social”. Si aquí arrelem tot, fins i tot el black friday!

Aquesta amiga, esclar, s’ha agafat pont. Hi ha una demostració més gran d’espanyolitat? Enaltir les virtuts de la feina, l’ordre i la alemanyitat de la vida i després anar-se’n de pont és propi del caràcter espanyol. A mi, m’inquietava la setmana després de la crida d’Òmnium Cultural a treballar el dia 6 i em fa l’efecte que tret de quatre regidors que volen sortir a la tele, l’arenga ha

Rajoy va prometre el 2011 “racionalitzar” el tema dels ponts... Des de quan som gent de paraula?

caigut en sac foradat i al final tots dedicarem la jornada de demà a no fer ni brot i mirar cap a un altre costat. Des de quan som gent de paraula?

Amb això, no vull defensar les setmanes que tenen ponts com aquest ni retenir els que volen marxar d’aquí. Només em pregunto: –Marxaria jo a viure a un país modern, pulcre i sense ponts ni festes religioses en honor dels reis d’Orient tenint en compte que aquí vivim molt rebé amb aquest caràcter?

I que consti que suprimiria els ponts, que tenen mala premsa internacional i irriten els cupaires, però no per ideologia ni higiene laboral, sinó perquè són el tràmit del lleure i el veritable lleure només es gaudeix en hores, dies, nits i matinades improvisades.

Els ponts són, a sobre, una font d’estrès perquè els qui els gaudeixen es passen els dies previs patint sobre si nevarà o no, si hi haurà retards dels vols a Nova York o si el vent fastiguejarà Lanzarote. Un espera que tots els lectors –els clients del periodista– s’ho passin d’allò més bé aquests dies i, sobretot, desconnectin molt, però no fins al punt de desconnectar d’Espanya.

Vista des d’un gran pont com el d’aquesta setmana, Espanya no és una mala cosa: és un miracle, terra de dies festius, tomatina i segones residències, grans promeses i poques revolucions. No sé si és un país per viure, per passejar en globus o per posar-lo a parir, però jo no canvio aquesta vida per la dels homes i les dones de Gelsenkirchen ni em veig el dia de demà en un país perfecte encara que ja tingui el seu canceller Bismarck.

I el més curiós és que aquesta setmana es pren com el preludi imprescindible i relaxat de les festes imminents de Nadal. Aquesta n’és una altra: hi ha algun lloc del món que munti ponts per afrontar descansats les festes i es quedi tan ample?