Un miler de cranis
La fundació SPK tornarà els caps a Tanzània i Ruanda quan se’n verifiqui l’origen
El passat colonial d’Alemanya a l’Àfrica, amb la seva història d’explotació, ignomínia i mort similar a la d’altres potències europees en aquell continent, conté moltes ferides sense cicatritzar. Un miler de cranis d’africans, portats a Berlín des de la llavors colònia de l’Àfrica Oriental Alemanya (DeutschOstafrika) per a “investigacions científiques”, es troben al magatzem central de la Fundació Patrimoni Cultural Prussià (SPK, per les seves sigles en alemany) en espera d’una destinació digna, segons va recordar un documental de la cadena pública ARD al novembre.
L’SPK, fundació encarregada de gestionar els museus estatals de Berlín –entre ells els de la famosa Illa dels Museus–, té en dipòsit 1.003 cranis procedents de Ruanda i 60 de Tanzània, llavors part del seu imperi colonial. Segons l’ARD, deu dels cranis tanzans són infantils. Des del 1885 fins al 1918 Alemanya va controlar els territoris del Camerun, Togo i Namíbia, a l’oest del continent, així com parts de Tanzània i Kènia, a l’est. En aquell últim sector va afegir a partir del 1890 les limítrofes Ruanda i Burundi.
Els experts creuen que els cranis podrien ser d’africans que es van aixecar contra els ocupants –entre el 1905 i el 1907, una coalició de tribus es va rebel·lar a Deutsch-Ostafrika– i que van ser executats per les tropes alemanyes, i després els seus caps van ser enviats a Berlín per a “investigacions científiques”. L’ambaixador de Ruanda a Berlín, Igor Cesar, va demanar la repatriació dels cranis. També la ministra alemanya de Cooperació Econòmica i Desenvolupament, la socialdemòcrata Heidemarie Wieczorek-Zeul, va advocar pel retorn de les restes. “Es necessita un encàrrec concret a les universitats i institucions implicades per a la devolució d’aquells ossos als seus respectius països d’una manera digna”, va dir.
Hermann Parzinger, president de l’SPK, va afirmar que la fundació “clarament no desitja tenir aquestes restes a les seves col·leccions, i no allotja el menor problema a tornar-los”, però va argumentar que per fer-ho es necessita un estudi detallat que creui les llistes de restes amb els registres de població de l’època.
L’SPK custodia des del 2011 la col·lecció Luschan, de la qual formen part els ossos citats i 4.600 cranis més de diverses procedències, tots ells reunits per l’antropòleg Felix von Luschan entre el 1885 i el 1920. Abans es trobaven en un dipòsit del Museu d’Història de la Medicina de l’hospital berlinès de la Charité. “Estaven en molt mal estat, i al magatzem central dels Museus Estatals de Berlín s’han netejat i conservat des d’aleshores; ja els anys 2014 i 2015 vam informar de com avançava la seva gestió”, va afirmar l’SPK en una nota. (Cal assenyalar que Felix von Luschan, austríac establert a Alemanya, va criticar les tesis racistes de científics coetanis, i va afirmar que el concepte de raça no tenia significat, encara que també es va sentir atret per l’eugenèsia i el darwinisme social).
En els últims cinc anys, Alemanya ha tornat restes humanes que es conservaven en institucions a Austràlia, el Paraguai i Namíbia. En el cas d’aquest últim país es va tractar de 20 cranis que fins al 2008 es trobaven a la Charité i a la Universitat de Friburg, i van ser retornats el 2011.
Pobles natius de Namíbia reclamen fa temps al Govern alemany el pagament de reparacions per crims de l’època colonial. El 1905, els alemanys van matar –o van deixar morir de set– unes cent mil persones de les tribus Herero i Nama. Alemanya rebutja pagar reparacions, i argumenta que els centenars de milions d’euros que ha destinat a ajuda al desenvolupament a Namíbia des que aquest país es va independitzar de Sud-àfrica el 1990, ja han beneficiat aquella societat. Tot i això, líders locals dels Herero i els Nama van assenyalar que aquells diners no van beneficiar mai aquelles ètnies, que són minoria al país.
Després de ser derrotada en la Primera Guerra Mundial, Alemanya va perdre el seu imperi colonial, que tampoc no era gaire extens, ja que no va començar a amassar-lo fins després de la seva pròpia etapa d’unificació com a país, liderada pel canceller Otto von Bismarck. França i el Regne Unit es van repartir aquells territoris, i en tals països amb prou feines ha quedat empremta cultural germànica.