Postcontistes i postveritat
La cosa és més vella que l’anar a peu, encara que el Diccionari Oxford hagi certificat el neologisme que alguns fan servir per embolicar-la. Cada generació pensa que reinventa el món, i etiquetar-lo és una manera barata de fer-ho. Que els fets comprovats poden influir menys en el criteri de les persones que les emocions, els prejudicis i les impressions és un assumpte que ja va ocupar Plató, que va parir el mite de la caverna per explicar-ho. L’ús de diverses tecnologies per vehicular missatges que eviten la veritat i que exploten el que és irracional no afegeix res d’original. Les xarxes socials permeten un canvi d’escala brutal en la difusió de mentides, però no modifiquen la seva naturalesa, tan tòxica i perillosa abans com ara. L’èxit electoral de Trump, la victòria dels partidaris del Brexit o la normalitat de la catalanofòbia a Espanya no responen a res de veritablement nou.
Més que la postveritat, el que ara interessa és la postfaula. El postrelat és una història que no té base certa però que es va repetint, és un conte que només té validesa perquè se’n fa un ús instrumental, destinat a descol·locar l’adversari i a crear un marc mental favorable als interessos de l’emissor. El Govern Rajoy difon el conte del diàleg per poder dir que el Govern Puigdemont està incòmode, la narració és com les croquetes de pollastre sense pollastre. Els postnarradors del PP van més enllà i amollen eventuals gestos en favor de la llengua catalana dins d’una suposada futura reforma constitucional, que –com ahir escrivia Enric Juliana– “és avui una mera hipòtesi”. A més, com sap qualsevol catalanista (independentista o no), tocar el text del 1978 té trampa: els catalans som una minoria estructural dins l’Estat, de tal manera que no tenim la possibilitat d’alterar la correlació de forces necessària al Congrés dels Diputats per introduir una versió constitucional alternativa a la dels grans partits espanyols. No hi ha escala per saltar la paret constitucional. Per això, quan algú diu que el sobiranisme ha d’esperar-se a poder canviar la Constitució, està oferint-nos la resignació. Valgui com a exemple del que ens espera la darrera pressió del PSOE sobre el PSC: Ferraz vol que els socialistes catalans deixin de considerar Catalunya com a nació. Reforma de crancs.
La postfaula és això: vendre una suposada via que no donaria solució real a un problema polític de gran envergadura. És la cançó de l’enfadós. L’estratègia no és gaire sofisticada: guanyar temps per veure si l’independentisme minva, pensant que les causes endògenes hi ajudaran. Els estrategs de Madrid saben que la CUP introdueix turbulències constants, que les relacions entre convergents i republicans no són fàcils, i que el PDECat té una complicada fase de naixement. Però aquests postcontistes no tenen cap credibilitat: són els mateixos que demanaven firmes contra el nou Estatut.
La postfaula és vendre una suposada via que no donaria solució real a un gran problema polític