L’art de la conversa
Mentre a Itàlia, la setmana passada, tothom discutia sobre el referèndum, a Barcelona una italiana meravellosa ens parlava de les dames franceses del barroc i la il·lustració. Resulta que van ser elles les que ens van civilitzar. Estaven tancades en els seus gineceus, però van transformar la seva fleblesa en una força insuperable. Gràcies a la importància que la paraula va tenir als salons de Madame de Rambouillet, la marquesa de Sablé o la Grande Mademoiselle, la feblesa femenina va acabar triomfant sobre el vell recurs de la potència masculina: les armes. Avui el nostre diari, com tots, ve farcit de política italiana, tan exasperada i tremendista com la nostra. Però a mi em ve més de gust comentar algun dels coneixements subtils que Benedetta Craveri, una dona excepcional, ens va transmetre dilluns passat a Barcelona.
L’auditori Gaudí, on tenen lloc les “Converses de la Pedrera” no estava del tot ple. Abans de començar l’acte en parlàvem amb Antoni Munné i Montse Ingla d’Editorial Arcàdia. Em deien: “Hi ha moments en què ens sentim membres d’una secta. En el bon sentit de la paraula. Una secta d’iniciats en la dèria literària: ens apassiona la lectura més enllà del best seller, ens interessen la profunditat, les interrelacions i els matisos, tenim una incorregible curiositat humanística i som conscients d’estar quedant als marges de la cultura dominant, caracteritzada per la fragmentació, la piulada, el tastet, les imatges, la dispersió”.
Ara bé, els que hem tingut la sort de llegir els llibres de Benedetta Craveri (editats en castellà per Siruela) o els que l’altre dia l’acompanyàvem a l’auditori Gaudí de La Pedrera hem accedit a un coneixement subtil que trenca molts tòpics. Vegem-ho. Durant els dos segles previs a la Revolució Francesa, en els sumptuosos salons de Versalles i París, l’elit nobiliària va conrear un nou ideal de sociabilitat, regit per les bones maneres i la perfecció estètica. El ritu central d’aquesta societat mundana va ser l’art de la conversa. En principi, la conversa no era sinó un joc destinat al plaer i a la distracció. Però va començar a obeir a lleis rigoroses basades en la claredat, l’elegància i el respecte a les opinions d’altri. De seguida, els escriptors hi van tenir un paper rellevant. La seva habilitat, gràcia o enginy, aviat va ser tant o més important que l’origen nobiliari. La conversa igualava allò que la societat separava.
Craveri va narrar aquesta nova arma de les relacions socials en un llibre tan rigorós i suggerent com amè i erudit: La civiltà della conversazione, que va ser traduït en castellà per Siruela com La cultura de la conversación. El llibre és molt més que un llibre d’història. És un assaig sobre els canvis culturals que arriben de bracet amb la paraula. Però alhora és un relat literari apassionant, ple de veus i anècdotes, ple de retrats, descripcions d’ambients i llocs. Mitjançant històries, anècdotes i cites, Craveri aconsegueix transmetre la intensitat i vivacitat de l’art d’estar junts, de la vida social entesa com a fonament del plaer, d’una cultura basada en la seducció i del poder de la paraula que acaba constituint l’embrió de la societat civil i el germen de l’opinió pública.
No vam parlar només de La cultura de la conversación, l’altre dia. També de Gli ultimi libertini (Adelphi), que encara no ha estat traduït. L’operació intel·lectual que Craveri hi fa és semblant: hi rescata les veus d’un grup d’aristòcrates llibertins partidaris no solament dels plaers de viure, sinó dels canvis que reclamava l’Ancien régime. Aristòcrates il·lustrats, cosmopolites, favorables a la reforma de anglesa de la monarquia, compromesos amb el seu temps que, travessats per la revolució de 1878, acaben arruïnats, exiliats o guillotinats. Ja ens vagarà de parlar d’aquest llibre quan sigui editat aquí. Té més actualitat del que sembla: quan un món s’acaba, els que el volen reformar tendeixen a ser escombrats pel vent de història.
Craveri escriu amb una amenitat deliciosa, compatible amb el màxim rigor acadèmic. La seva narració de fets i circumstàncies és alhora sòlida i plena de lleugeresa (en el sentit que Italo Calvino donava a aquesta paraula). Sense que li calgui recórrer a la perspectiva de gènere, descobreix i explica una aportació essencial de les dones a la civilització. Gràcies als seus llibres, les dones adquireixen l’alçada històrica que els correspon i que havia quedat velada.
Aquelles dones van ser les protagonistes
Aquelles dones van ser les protagonistes d’un gran canvi: van empunyar la paraula, arma de civilització
d’una revolució. Van rebutjar les ingerències del poder a la vida privada; i van establir les noves regles del joc. No tenien drets civils, però van crear un espai de llibertat que l’exterior els negava. L’enginy i la gràcia expressives encarnaven un ideal nou de sociabilitat fonamentat en el poder no de la força, sinó de la paraula. No sé si la societat del soroll està convertint en inútil el valor de la paraula enginyosa i expressiva que aquelles dones van encimbellar. Ara sembla que només el crit testicular i l’extravagància expressiva es fan sentir. Arriben altres temps.