Feminitzacions
Hi ha paraules que despullen la seva complexitat a força de repetir-les. Es donen importància a si mateixes però amb el temps es van desinflant, perden el seu llustre i es fan carregoses. Em refereixo, entre d’altres, a l’entrada empoderamiento, actualitzada per la RAE, que resumeix la presa de poder per part d’un individu o grup social que no en tenia, utilitzada com a baula en la lluita contra la discriminació. Fins que va arribar de fora, empoderar significava en castellà apropiar-se d’alguna cosa. Però després de la IV Conferència Mundial sobre la Dona de Pequín ens va omplir la boca. Semblava una paraula efectiva, com si en invocar-la cent dones fossin a passar a ocupar els primers càrrecs del que fos i deixessin de ser pobres –qüestió que continua sent el principal escull per a la igualtat perquè la pobresa és majoritàriament femenina–. “És menys útil al món la dona de la neteja que ha criat vuit nens que l’advocat que ha fet cent mil lliures?”, es preguntava Virginia Woolf a Una cambra pròpia, i donava per fet que en cent anys les dones haurien deixat de ser un sexe protegit, que la mainadera repartiria carbó i la botiguera conduiria una locomotora. Woolf no s’equivocava, malgrat que els exemples de la màquina de tren i el carbó hagin caducat, les dones continuen netejant i criant.
Des de fa anys parlem de la feminització del món, de la premsa o fins i tot de l’economia. Què significa? Més empatia, dolçor, connexió o altruisme? Educació de les emocions? Funció dels detalls? Quan alguns homes, l’últim Pablo Iglesias, parlen de la necessària feminització de la política en termes de “tenir cura del que es té al costat”, no hi ha dubte que sobrevola i perviu el mite de la mare. Cuidadores eternes que procuren el gaudi i la calma de tots, sense esperar res a canvi, generoses i desinteressades, professionals que renuncien a ascensos per poder conciliar, fins al punt d’oblidar-se de si mateixes. Però, no haurien de moderar-se aquelles qualitats, o en tot cas repartir-les entre els dos sexes?
Es diu que la veritable igualtat arribarà quan existeixin tantes senyores inútils com senyors als llocs de comandament. Quin preu. Prepotents, competitives, envejoses, fredes... I tant que n’hi ha. En el xoc d’un gènere contra l’altre cobra força una perversió pròpia de trilers, lluny encara de celebrar les diferències com a iguals. Fundéu, la Fundació de l’Espanyol Urgent, acaba de recollir el terme sororidad, que al·ludeix “a la relació de solidaritat entre dones”. Per això, en comptes de l’arrel llatina frater (germà), agafa com a base el seu equivalent femení: soror. El terme de moda exalta la germandat femenina, ara bé, abans que envelleixi la paraula, hauríem d’advertir que l’adhesió, la col·laboració i la camaraderia no només són qüestions de dones. Aquesta és la fatalitat. I l’anacronisme: que el món masculí i el món femení juguin en equips contraris.
Esdevé fatal i anacrònic que el món masculí i el món femení juguin en equips contraris