Pensions, fills i desigualtat
El problema del nostre sistema públic de pensions torna a l’actualitat. Ara, a causa de la desaparició del fons de reserva, que permet cobrir el dèficit dels seus comptes. El que és escandalós del cas és que aquesta previsió es coneix des del 2005, quan el Govern va presentar a la Comissió Europea les dades, que calculaven el seu esgotament a partir del 2020. L’únic que ha passat és que la crisi ha avançat la data tres anys, però fa una dècada que els partits polítics, els mitjans d’opinió i les institucions de la societat ho sabien, sense que ningú s’hagi sentit apressat a promoure la reforma necessària. Naturalment, a més temps transcorregut pitjor és la solució, com ho assenyala l’última adoptada: augmentar les prestacions un 0,25% anual, un abús inacceptable, quan al mateix temps es promou arribar al 2% com a objectiu desitjable d’inflació. Així, la pobresa de molts jubilats està assegurada.
En aquest debat hi ha dos temes crucials desapareguts. Un és la desigualtat generada pel retrocés dels salaris. D’acord amb les dades de l’INE, les rendes de treball perden pes en el repartiment de la riquesa mentre augmenta les de capital i els excedents empresarials. Els salaris només van representar el 2013 el 46,7% del PIB. És la xifra més baixa de la sèrie reconstruïda per aquell Institut. Per la seva banda els excedents empresarials i de capital constitueixen el 43,7% del PIB, el percentatge més elevat des de 1996, sense que s’hagi modificat la seva aportació als ingressos de l’Estat. Així, la distància entre rendes salarials i empresarials i de capital es redueix a només tres punts. Quan va començar la crisi el 2008 les rendes del treball (50,1%) avantatjaven en 8,4 punts a les procedents dels excedents i mobiliàries (41,7). El resultat és que a menys salaris també es generen menys ingressos per a la Seguretat Social.
Una altra variable, aquesta decisiva a llarg termini, és a dir allò que serà el present transcorregut un cert temps, és la natalitat. Sense fills avui no hi ha pensions. Això ho sap qualsevol i tot Europa obra en conseqüència, però Espanya també és diferent en això i ho ignora. Perquè afavorir les condicions que fan possible la descendència, la paternitat i maternitat, i la consegüent estabilitat matrimonial no és políticament correcte: ho impedeix la perspectiva de gènere i la visió de vol gallinaci dels nostres governs.