La loteria de Guatemala
Les dues administracions públiques que han contractat els dos anuncis de loteria nadalenca haurien d’estar contentes
Els espots publicitaris són un gènere contradictori. A diferència d’altres creacions audiovisuals, la seva qualitat artística és secundària. La intenció última d’un espot no és pas agradar, sinó incitar a consumir un producte, i aquest objectiu s’aconsegueix de moltes maneres. De vegades fins i tot a través de la repugnància. El fracàs màxim d’un espot és passar desapercebut. Si no destaca en el maremàgnum d’estímuls a què els consumidors ens veiem sotmesos, malament rai! Per això, les dues administracions públiques que han contractat els dos anuncis de loteria nadalenca haurien d’estar contentes. Les dues campanyes que enguany pretenen incitar a comprar loteria són repugnants. L’una (Loteria de Nadal), per lacrimògena; l’altra (Grossa de Cap d’Any), per carrinclona. Des que van jubilar aquell senyor calb que emulava l’històric home de la Schweppes, l’anunci anual de la Loteria Nacional espanyola ha entrat en una dimensió melodramàtica. Enguany, amb l’engany col·lectiu de tot un poblet a una àvia que il·lustra perfectament el sabadellenquisme “donar pel seguit”, expressió que significa seguir la veta a algú tot acceptant acríticament el que diu. Donar pel seguit a una vella xaruga per tenir-la contenta estira la goma del lacrimogenisme fins a humitats gens relatives. Tot i la magnitud dels precedents, cal admetre que s’han superat i baten rècords d’estultícia. L’administració catalana, per la seva banda, s’ha ben lluït amb la grotesca campanya de la Grossa de Cap d’Any. El capgròs caricaturesc de la Merkel (amb tocs de Núria Feliu) ja marcava una tendència, vagament espriuana, cap al grotesc. Però els microretrats d’enguany, i sobretot la tonada enganxadissa i xava del thatacatlagraaassa és un veritable monument a una altra expressió genuïna en perill d’extinció: ser un baliga-balaga. Els uns es passen de frenada en el massatge melodramàtic i els altres en la simplicitat del traç sainetesc. Massa violins al poble de la vella xaruga i massa xiclets en boca de les coristes urbanes.
Qui hi vulgui veure una projecció del xoc entre dues ànimes culturals s’errarà. Que el melodrama també és al bàndol de la Grossa ho demostra que la setmana passada, en pocs minuts, s’esgotés el número 1714 en una administració de Girona. Que el sainet també és al bàndol de la Loteria Nacional ho demostren els clàssics ciutadans disfressats que van cada any a escoltar els esgarips dels nens de San Ildefonso en directe. En definitiva, tot un èxit per a ambdues administracions, que aconsegueixen llançar campanyes publicitàries prou repugnants per sobresortir quan ja semblava que no podrien superar-se. Per dir-ho d’una manera que estigui a un nivell d’estultícia similar, venim de Guatemala i anem a pitjor.