Picasso romànic

El MNAC posa en relació Picasso amb el romànic. Com se’l devia mirar, Picasso, aquell univers tan subtilment espiritualitzat, tan dens d’emocions sacsejades per l’imaginari del cel i de l’infern, la mort i el més enllà? Agermanat amb aquells homes i dones que, segles enllà, vivien entre espantats i enaltits per l’animat hieratisme de les figures romàniques. On tot el misteri es concentra en els ulls, en aquests ulls que poden semblar astorats o esverats o interrogatius, però que sovint miren endins, mirant sense mirar, però veient-ho tot.

En una entrevista a Mundo Diario (12/ VI/1974) Víctor Mora preguntava a Apel·les Fenosa com era en la intimitat Picasso, a qui havia tractat tant de prop. “Un home complet. Rodó. Potser una mica .... com l’hi diria, jo?: Li agradava molt la misèria. Penseu que, d’aquesta fortuna tan immensa, no n’ha gaudit gaire... Però és que hi havia un problema per a ell. I és que tots els seus amics eren pobres. Era molt generós, però com que eren molts, havia d’anar en compte, perquè si no... Jo l’hi vaig retreure, això que li agradava massa la misèria. Em va dir: ‘Mira si m’agrada, que si la misèria fos cara, ja fóra arruïnat!’” A què es referia Fenosa, escultor tremolós i flamíger com el Greco, quan deia que Picasso era “miserable”? Al gust per una encanallada sordidesa, al fangós atractiu per la matèria corporal?

Alexandre Cirici, presentant l’informalisme

Era ric, els rics l’havien fet ric, però el seu cor continuava estant al costat de la pobresa innocent

de Cardona Torrandell, el 1961, parlava de “l’art patètic de la matèria abandonada” i que el pintor (que també hauria pogut ser Tàpies) “ho fa sense menysprear gens la veneració per aquesta (matèria) que han estat capaços de sentir els qui no podien comptar amb res més per aferrarse a l’existència”. Els miserables, vol dir, tal com els dibuixaven Marx, Dickens o Victor Hugo.

I Picasso? És evident que sentia també aquesta veneració per la matèria, encara que no fos amb aquell mateix aferrar-s’hi dels proletaris que “no podien comptar amb res més”. Era ric, els rics l’havien fet ric, però el seu cor continuava estant al costat de la pobresa innocent. Potser precisament també perquè en la seva subversió artística anava donant dignitat a una matèria que una modernitat ja molt descreguda concebia sense necessitat de cobertures espirituals.

Picasso davant del romànic, com davant les màscares de l’animisme africà, rescatava, per donar-li més alta vida, “la matèria abandonada” (a la seva pròpia descomposició). Davant del romànic, Picasso transforma les imatges que tornen a enaltir la carnalitat de l’existència com en aquell dur món primitiu de l’edat mitjana. I experimenta una veneració per la matèria similar en el fons a la que havien estat capaços de sentir aquells homes (i dones) de fe en temps de tantes privacions materials.

“Tots els seus amics eren pobres...”. Picasso estimava la misèria, sí: el món elemental, humanament tan ric, dels pobres. Dels pobres (com els del romànic) no pobres d’esperit.