Almodóvar en quatre clips
La sala del MoMA es va omplir, a dotze dòlars la butaca, només per veure i escoltar en directe el director manxec
La sala és plena. Tot venut, a dotze dòlars l’entrada, per veure Pedro Almodóvar. A ell només, sense projecció prevista a la pantalla gran, que és d’on va sorgir la seva llegenda.
“Les meves pel·lícules són la meva millor biografia”, diu el director, que ha fet del seu manxeguisme una bandera global, a l’auditori del MoMA, el museu novaiorquès d’art modern que dimarts va obrir una retrospectiva amb els seus 20 films i que aquest dissabte a la nit va convocar els mitòmans a una sessió de preguntes i respostes. “Us anava a dir que benvinguts a
Joc de trons”, comença Rajendra Roy, comissari de la retrospectiva i conductor de la convocatòria. La seva broma sorgeix en vista de les tres butaques, estil cort del segle XVIII, que hi ha sobre l’escenari. El tercer correspon a la traductora, de nom traspaperat, però que té molt de mèrit davant d’un personatge que tant pot ser que arrenqui amb el seu anglès, també molt manxec, com que continuï en castellà de la Manxa sense previ avís.
“Les meves pel·lícules són peces d’una cadena i, en el total, tenen un sentit encara que cada una sigui diferent”, aclareix el director, que ha transitat per una filmografia que va de la gamberra i trencadora Pepi, Luci, Bom..., del 1980, a la seva última Julieta, d’aquest 2016, drama molt més convencional, circumstància que la fa estar en espera que l’Acadèmia de Hollywood la inclogui o no a la llista a millor pel·lícula en llengua estrangera.
“Per què has triat aquest fragment?”, planteja Almodóvar al conductor de l’acte, que ha escollit quatre clips dels seus films per introduir les preguntes. El fragment en qüestió, procedent de Kika (1993), se centra en la violació d’una dona (Verónica Forqué), la irrupció d’un parell de policies i de la minyona, i l’ejaculació del dolent en la seva fugida, de qui l’esperma cau damunt una intrèpida paparazzi (Victoria Abril). Roy explica que, a ell en concret, en plena adolescència, aquella escena li va significar un descobriment, perquè es va plantejar què era “allò blanc que queia sobre el rostre de l’actriu”.
Dit això, Almodóvar descriu la seqüència com una espècie d’homenatge a la cabina dels germans Marx, una escena en què va entrant gent, i li permet deixar una de les frases de la nit, en resposta, sense dir-ho, a la frivolitat de què se l’ha acusat de vegades. “Hi ha una línia molt delicada i fràgil entre la grolleria i la llibertat d’expressió”. Això li dóna peu a expressar el missatge d’aquella producció. “Va ser una denúncia al voyeurisme i al mercat de sang i sensacionalisme dels realities, que ara ens acompanya a gairebé totes les televisions”.
Un pioner. El seu cinema no és només de hi-hi ha-ha –l’escena de la violació provoca rialles–, sinó
que conté denúncia. Al primer clip, La mala educación (1993), exposa els abusos dels capellans sobre els nens i a Qué he hecho yo para merecer esto (1984), el flagell de la violència domèstica o de gènere, tema en què es va anticipar.
Queda el quart fragment, el de tancament, que només ve a tomb per la qüestió costumista. S’hi exhibeix la tràgica indefensió de Rosario Flores a Hable con ella (2002).
Els toros queden molt bé a la pantalla novaiorquesa, però l’assumpte serveix per referir-se a la importància de la seva mare en el món almodovarià. “Ella va ser la gran escola de la meva vida i de la meva ficció, confessa el fill.