Admirables segones noces
Ja ho sap el lector: per celebrar els seus primers 40 anys, el Lliure ha estrenat la reposició de Les noces de Fígaro de Caron de Beaumarchais (1732-1799) amb la mateixa dramatúrgia i posada en escena que va dur a terme Fabià Puigserver el 1989 al local de Gràcia. El que molts lectors no saben és que quan va dissenyar l’escenografia d’aquell espectacle, de la qual hi ha moltes imatges a l’abast, Puigserver anticipava com seria la sala gran del teatre de Montjuïc, amb la profusió d’arcs idèntics que li atorguen una classicista confortabilitat visual. Situats a l’escenari, els arcs servien –i tornen a servir– per simular les moltes portes que s’obren i es tanquen en una comèdia molt moguda que, cal recordar, també és coneguda com La diada boja.
A Les noces... de 1989, qui feia de Fígaro era un Lluís Homar sense, naturalment, la pinta actual de savi veterà que està de tornada de tots els afers teatrals i que, no hi ha dubte, ha conservat el record dels topants d’aquella vibrant festa escènica. Era, doncs, el director més idoni de la reposició de l’obra i el que millor podia respectar les aportacions originals de Puigserver.
En aquest sentit, la confrontació dels records de l’espectador que signa aquest article i els resultats de la representació permet enregistrar un cert canvi de to, però cap sorpresa xocant, llevat de la perfecta coreografia final interpretada per tota la companyia, amb les divertides cobles corals pautades per un repic de castanyoles impecable.
Cal parlar, dic, d’un canvi de to... A veure: els 27 anys després d’aquelles primeres Noces de Fígaro de Gràcia, no hauran passat en va per un col·lectiu que cada dia de tot aquest temps, com qui diu, s’ha exercitat en un ofici on l’ensinistrament i l’experiència són fonamentals. A hores d’ara, a una actriu o a un actor se li exigeix molt més del que se li podia exigir el 1989. I per aquesta raó, és perfectament plausible pensar que aquesta major exigència la pot enregistrar la memòria de l’espectador d’avui i que també ho va ser el febrer de 27 anys enrere.
Al capdavall, aquestes consideracions només serveixen per dir que el muntatge de Les noces de Fígaro que ha revisat Homar té una vivacitat admirable, com si fos nou de cap a peus. I que en una esplèndida actuació de conjunt, hi ha personatges que assoleixen una representació especialment brillant. Em refereixo, sobretot, a Joan Carreras i a Mar Ulldemolins. El primer és un comte Almaviva imponent, amb una petulància molt ben administrada, i l’actriu, una Susanna atrafegada que s’ha de casar amb Fígaro –a les bones mans de Marcel Borràs– sense abandonar unes generoses arts naturals de seducció. Mònica Lòpez –comtessa Almaviva–, Victòria Pagès i Manel Barceló, són, entre d’altres, figures destacables d’una formació de tretze bons intèrprets.