El jazz familiar
Superada l’avidesa per la innovació, que es va desencadenar entre la joventut en els trepidants anys vint del segle passat, l’afició pel jazz com una de les formes més atractives d’expressió personal es va estructurar de forma associativa als anys trenta. Vull dir que es van fundar múltiples clubs i associacions per reunir les persones que professaven la devoció per aquella nova música. I no només entitats associatives sinó que es van multiplicar les exhibicions en forma de concerts en viu i audicions passives de discos en aquells gramòfons d’una trompa monumental. A Barcelona, entre 1946 i 1950, el jazz va arrelar i va reclutar molts aficionats al voltant del Hot Club, i a partir del 1961 ja es va consolidar de manera estable i permanent.
El Hot Club Barcelona va organitzar concerts importants, reunions, conferències, audicions de novetats fonogràfiques, etcètera, incloent-hi el Festival Internacional de Jazz, afavorit per l’Ajuntament de Barcelona a través de l’oficina de promoció dinàmica que dirigia Esteban Bassols. Alhora, l’arquitecte Gili, col·leccionista de models de locomotores, reunia al seu despatx amics i veïns per escoltar els discos de jazz acabats d’arribar. Aquelles reunions en els dominis de l’arquitecte Gili van ser divulgades amb entusiasme pels seus fills, i la seva afició els va portar a fundar una orquestra amateur.
L’orquestra, per respecte al seu progenitor, es va dir La Locomotora Negra i es va llançar a l’execució d’un ambiciós programa musical. Dic ambiciós perquè les formacions instrumentals semblants, que abunden per Europa, formades per elements aficionats que són professionals de proa en altres esferes, se cenyeixen en el seu repertori a peces senzilles d’estil dixieland i, en canvi, La Locomotora Negra aborda un repertori molt exigent, de temàtica ellingtoniana per començar.
En aquest afany, a La Locomotora Negra, se li disculparia qualsevol relliscada estètica però és que no només s’hi atreveix sinó que l’executa amb una precisió admirable. I cada cop que els escoltem ens sorprenen més.
Ara, la Locomotora Negra ha volgut dedicar-me una flor. Només puc agrair-l’hi. I l’hi agraeixo doblement per una raó elemental: perquè “no calia”, com diem en català. Per tot això, a tots, moltes gràcies.
La Locomotora Negra aborda un repertori molt exigent, i cada vegada ens sorprèn més