Recuperar l’estil, 1 - Amb el cul estret, 1
Després del partit contra el Madrid, la frase que més vaig sentir a la sortida del Camp Nou va ser: “Aquest any no guanyarem res”. Piqué encara no havia declarat que si recuperem el nostre estil som insuperables i molts culers desemparats es resignaven a gestionar el moment d’incertesa futbolística actual. La decepció no era monolítica, bé perquè hem après a valorar l’esperit competitiu quan les coses no surten bé, bé perquè l’aforament ja no és homogeni i a la grada també hi ha representants del barcelonisme globalitzat dels que aprofiten les ganes de fer negoci dels abonats indígenes. Ens hem pres el “tant se val d’on venim” tant al peu de la lletra que qualsevol dia ens tocarà cantar l’himne al costat d’un extraterrestre i quan l’abracem per celebrar els gols amb aquella alegria tavernària, li notarem la carcassa metàl·lica i la cartera cíborg.
¿El partit? Dolent a la primera part i esperançador a la segona. L’ambient preparatori va esforçar-se a intimidar el rival i cohesionar l’animació. Però de seguida van començar a circular estadístiques malèvoles sobre que cada vegada que cantem l’himne a cappella, llepem. No sé si és veritat però no recordo haver assistit a un mosaic amb assaig previ. Amb l’empenta habitual, l’speaker ens va informar sobre els passos a seguir. I ho va fer amb eficàcia perquè el mosaic va tornar a ser impressionant. Arrossegat per la pròpia loquacitat, també va dir que l’aixecaríem “d’una manera orgànica”, que, aplicat a un mosaic, no sé què deu voler dir. És, en qualsevol cas, l’adjectiu de moda. Avui tot és orgànic, eclèctic o transversal. Jo recordo una discoteca, l’Organic de Sitges, en què, a partir de certes hores, tot era literalment, transpirablement i testicularment orgànic. D’aleshores ençà, l’adjectiu ha fet tanta fortuna que ha acabat arribant al Camp Nou.
¿Els ànims? Tocats. La directiva hauria de pensar a instal·lar unes paradetes a les sortides de l’estadi que proporcionessin als culers arguments per l’esperança semblants als que, exercint de rotonda institucional, va transmetre Piqué a la tribu. Del que va dir, em quedo amb una part del missatge: “si recuperem el nostre estil”. Deu voler dir que l’hem perdut, com demostren els últims resultats i, sobretot, que quan Iniesta, Messi i Busquets fan una triangulació ens adonem de quant temps fa que no en vèiem cap. ¿L’estil del Madrid? Zidane el va definir perfectament: “Amb el cul estret”. El Madrid defuig deliberadament qualsevol pretensió esteticista o intel·lectual del joc. Més que models combinatoris geomètrics i principis quàntics de velocitat i d’espais, apel·la a una primària eficàcia que, sumant-me al corrent gregari d’adjectivació, m’atreveixo a qualificar d’orgànica.
Un altre exemple. En comptes de recrear-se en digressions filosòfiques, Sergio Ramos –quin gran jugador!– explica els principis tàctics de la jugada del gol: “A Modric le dije: Ponla buena que la enchufo”. La densitat conceptual de l’afirmació recorda aquella cançó popular del “Jo te l’encendré, el tió tió fresco...”. Total: que me’n vaig anar a dormir repetint la frase de Piqué com una pregària, preguntant-me si André Gomes i Arda Turan són els més indicats per recuperar i representar un estil que, d’altra banda, ha necessitat evolucionar
El Madrid defuig qualsevol pretensió esteticista o intel·lectual del joc
per mantenir-se en l’elit.
D’aquesta evolució, que vam viure el primer any de Luis Enrique, al joc actual hi ha una distància que, encara que a l’entrenador li agrada més renyar-nos que il·lustrar-nos, sembla tenir més a veure amb l’abandonament de certa disciplina en els petits detalls i amb l’erosió natural que amb cap fatalitat còsmica. És curiós com, a mesura que evoluciona el negoci del futbol, s’exigeix als aficionats, reconvertits en clients, que siguin corporativament dòcils i entenguin qualsevol circumstància. Encara aconseguiran que emprenyar-se sigui considerat una causa estatutària de sanció, com si un dels drets fonamentals del culer no fos, quan el Madrid empata a l’últim minut amb un gol provocat per una falta perfectament prescindible, cagar-se en tot. Orgànicament, això sí.