“Resava, Déu m’enviava una gavina i me’n bevia la sang”
Tinc 39 anys. He estat pescador en alta mar. Sóc salvadorenc. Estic casat amb la María Esperanza i tenim dos fills, la Fátima (15) i el Sergio Damián (6 mesos). Política? Que ningú no hagi d’emigrar per necessitat! Creences? Em vaig entregar a Déu i em va
Més d’un any tot sol en alta mar!
Van ser 438 dies a la deriva a l’oceà el Pacífic, a la meva barca...
Descrigui la barca.
Set metres i mig d’eslora, un calat de mig metre, un petit tendal... I una nevera per al peix, de 1,50 x 1,20 metres.
Allà va sobreviure?
Des del novembre del 2012 al gener del 2014. Vaig sortir a pescar des de la costa mexicana.
I per què no va tornar?
Érem lluny, jo m’arriscava perquè el millor peix és mar endins. Sempre vaig pescar més que ningú! Però es va desencadenar una tempesta bestial. Vam decidir tornar i...
Vam decidir? Amb qui?
El meu company Ezequiel i jo. Era un jove de 20 anys, inexpert. Jo feia vint anys que anava en pesquers, i em vaig posar a navegar entre onades de sis metres d’altura, amb rumb a terra. I es va espatllar el motor.
Va demanar ajuda?
La demanava per ràdio... i es va espatllar.
Què va fer?
Resistir. Buidar el peix de la nevera i tombar-la sobre nosaltres, per protegir-nos. Van ser cinc dies d’onatge i vents. Quan es va calmar, vam quedar a la deriva.
Cinc dies sense menjar ni beure?
Ens va quedar una ceba. I un ganivet. La resta de coses havien caigut al mar, totes.
Què va sentir llavors?
L’Ezequiel plorava i repetia: “Morirem”. Vaig pensar en tants amics pescadors morts, però el vaig calmar.
Com?
Dient-li que algú ens veuria i ens rescataria. Van passar dos dies més...
Sense res al cos?
La set ens matava, vaig començar a beure la meva orina. L’Ezequiel no. Ell resava, era evangelista. I em va ensenyar a resar.
No en sabia, vostè?
Jo no havia resat mai. Em dedicava a gastar-m’ho gairebé tot a sortir de festa... L’Ezequiel tampoc no va voler beure sang d’una gavina, per a ell això era pecat...
Una gavina?
Es posaven a la borda de la barca. Se m’escapaven, fins que vaig aprendre a atrapar-les: vaig reptar com un gat pel fons de la barca, molt lentament, la vaig agafar per la pota.
Però no la podia cuinar.
Li vaig tallar el coll amb el ganivet i me’n vaig beure la sang. Em vaig sentir renéixer per dins! I els ulls eren el més saborós.
Era tota la seva dieta?
També vaig aprendre a atrapar peixos amb les mans, des de la borda. I petxines enganxades sota la quilla. I xarrupava el contingut dels budells de les gavines.
Ecs...
Eren plenes de peix digerit, molt gustós!
I l’Ezequiel?
Només s’hidratava quan recollíem aigua de pluja, i amb els peixos. Es va anar debilitant. Va començar a delirar. Em va demanar que el matés. I es va morir, era el tercer mes.
Què en va fer, del cos de l’Ezequiel?
Conversava amb ell. Durant dies el vaig tenir al costat. Era incapaç de llançar-lo al mar. Ho vaig fer una nit fosca, per no veure-ho.
Devia ser dur.
Vaig plorar molt. Va ser una de les vegades que em vaig voler suïcidar. Però l’Ezequiel m’havia ensenyat a resar. I vaig resar.
Quin altre cop va pensar a suïcidar-se?
Un dia un iot em va albirar. Anava amb turistes. Em vaig posar a cridar. Em saludaven, em deien coses, com un joc... i se’n van anar.
Se’n van anar!
Em vaig deprimir tant que em vaig voler degollar amb el ganivet, però llavors Déu no m’estimaria: “Pare, moriré quan vós vulgueu”, li vaig dir. I em vaig entregar al Pare.
I no va morir.
Vaig continuar parlant amb Déu tota l’estona. Resava i demanava una gavina, i venia. Resava i demanava peixos, i venien. Resava i demanava una tortuga, i venia...
Què en feia, d’una tortuga?
Li inseria un tubet de goma del motor al coll fins a una artèria i n’anava xarrupant la sang. La tortuga continuava viva. Em durava dies, com una ampolleta de refresc. Quan es moria, llavors me’n menjava la carn.
Ensenyant-lo a resar, l’Ezequiel li va salvar la vida.
És així! Al final em vaig oblidar de la humanitat, només existíem l’oceà, Déu i jo.
Com és l’oceà?
Un diamant. Resplendeix de nit com un tresor encantat. Durant el dia dormisquejava dins de la nevera, o el sol m’hauria rostit.
I de nit?
Menjava... i comptava totes les estrelles.
Com el van rescatar?
Vaig arribar a Ebon, una de les illes Marshall, a la Polinèsia, a 6.500 milles d’Amèrica. Una parella em va veure i es va espantar. No m’estranya, anava despullat, tota la roba se m’havia podrit, i amb un ganivet a la mà.
El van cuidar?
Sí. I van avisar les autoritats. Em vaig veure en un mirall i, de l’ensurt, el vaig trencar.
I com se sent avui?
Feliç de viure. Sóc més temorós i menys imprudent que abans. No puc veure el mar, ara per ara. Però algun dia hi tornaré.