Gestos de cara a la galeria

DE vegades un llegeix frases tan boniques com “la felicitat d’aquell gest era tanta que no va poder continuar somiant”, escrita per Katherine Mansfield al conte Fiesta en el jardín, que acaba pensant que els gestos són el millor remei contra el mal humor, la indignació o el tedi. Tot i això, els gestos, com les pastilles, cal administrar-los amb recepta, no fos cas que ens calgui un rentat d’estómac per intoxicació. En política, la sobreexposició a tants gestos per part de les formacions emergents amenaça seriosament la salut democràtica. Ahir vam assistir a un empatx gestual en ocasió del dia de la Constitució. “No hi ha res a celebrar”, va proclamar solemnement el tinent d’alcalde de Barcelona, Gerardo Pisarello, “com si la Constitució fos una malaltia de transmissió mental”, en paraules de Sergi Pàmies. Un grapat de regidors catalans van obrir una estona els seus despatxos en un exercici de desobediència (i d’eficàcia) light.

La Constitució està sent per a alguns ciutadans com l’herpes zòster, l’anomenada culebrilla perquè el “no saber popular” deia que si feia la volta al cos asfixiava el pacient. Ni la Carta Magna ni l’herpes no ofeguen ningú. La Constitució del 1978 és un marc de convivència, el paspartú de la democràcia. I, a més, es pot reformar, així que no cal convertir-la en una diana de pub. Les constitucions no governen, com el marc d’un quadre no substitueix la tela, encara que la National Gallery de Londres va arribar a exposar els marcs de l’escultor Jacopo Sansovino, que fascinaven Ticià.

Les constitucions són com els xiclets, que poden estirar-se tant com donin de si. L’article 30 estableix que el servei militar és obligatori i una llei va suprimir la mili, i fins i tot el referèndum català cabria a l’article 92 encara que no seria vinculant. I és clar que es poden reformar, però no cal maltractar-les amb posturejos. Els gestos són de cara a la galeria, no per a la intel·ligència.