L’emoció com a veritat
Joana Bonet reflexiona sobre la importància que han adquirit en l’època actual les emocions com a guia per a temes tan transcendentals com la política: “Sembla que la veritat no interessa aquells votants que, trasbalsats per un vendaval nostàlgic, alimenten passions temeràries: reivindiquen un passat que no han conegut i utopies ja dissipades: la d’un món rentat en sec, que no s’arruga ni encongeix”.
L’ésser humà, malgrat tot, s’estima. Fins i tot el depressiu, que troba raó per morir una mica cada dia, pren la seva pastilla per vèncer la bilis negra que el corroeix. Emmascarem la realitat amb fogonades d’il·lusions que s’evaporen tan bon punt les aconseguim. Creiem que l’edat ve d’una altra banda, com assegura Marc Augé en un llibret deliciós, El tiempo sin edad (Adriana Hidalgo Editora), “que les coses han canviat sense demanar-nos la nostra opinió i és la raó per la qual no les reconeixem”. Arribem a dir: aquest llibre ha envellit malament, encara que siguem nosaltres els que hem variat de percepció amb el pas del temps. I malgrat que les coses no vagin malament del tot, hi ha nits en què ens sentim com una autèntica pelleringa perquè alguna emoció ens ha deixat fora de combat; nits en què preval un abatiment que ens ha segrestat per sobre de la veritat.
La paraula del 2016 segons el Diccionari Oxford, post-truth (postveritat), ha estat profusament utilitzada per entendre el nou món que desafina –el Brexit, Trump i l’auge del populisme d’extrema dreta–. Assegurava The Economist que el president electe és el principal exponent de la política de la postveritat, que es basa en frases que “se senten veritables, però que no tenen cap base real”.
M’és impossible afirmar que la cosa factual sigui menys influent que l’emocional. Però és innegable que vivim instal·lats en l’era del fake: importa més l’aparença que l’autenticitat. I d’altra banda, sembla que la veritat no interessa aquells votants que, trasbalsats per un vendaval nostàlgic, alimenten passions temeràries: reivindiquen un passat que no han conegut i utopies ja dissipades: la d’un món rentat en sec, que no s’arruga ni encongeix.
Diuen que els homes menteixen sis vegades al dia i les dones tres. “Sense mentides la humanitat moriria de desesperació i avorriment”, assegurava Anatole France, que malgrat la seva provocadora afirmació va donar suport incondicionalment a Zola amb el seu “Jo acuso” en el cas Dreyfus. Tant, que va tornar la seva Legió d’Honor quan la condecoració li va ser retirada al seu col·lega a causa del seu al·legat a favor del capità, d’origen jueu, falsament acusat d’alta traïció. Si en aquella època les emocions i creences dominants s’haguessin pesat, Alfred Dreyfus no hauria estat rehabilitat. S’hauria tractat d’un cas de postveritat
avant la lettre, però a l’engany i al descrèdit se’ls va enfrontar llavors la veritat, freda, fins i tot a contracorrent.
Avui, d’acord amb els enardits populismes que desprestigien el sistema, l’acceptació de la postveritat demostra quina ànsia i predisposició existeixen per disculpar la mentida fins a empassarse-la amb gust, pura experiència postmoderna.
Vivim instal·lats en l’era del ‘fake’: importa més l’aparença que l’autenticitat