El misteri Velázquez
Laura Cumming relata la intrigant desaparició del retrat que el pintor sevillà va fer a Carles I d’Anglaterra
Laura Cumming novel·la els misteris que envolten el retrat que el pintor Diego Velázquez va fer del príncep Carles d’Anglaterra durant la seva visita a Madrid per aconseguir la mà de la infanta Maria Anna, una història real que la crítica d’art britànica converteix en una apassionant novel·la.
Confessa Laura Cumming que, cada vegada que s’acosta al Prado per veure una vegada més Las meninas, sent “una expectació semblant a la del retrobament amb la persona estimada”. No sembla que exageri. La passió amb què parla d’aquest quadre i el seu autor la delaten immediatament com a dona professionalment enamorada del pintor i la seva obra. Una passió que al seu llibre Velázquez desaparecido, acabat de publicar a Espanya per Taurus, va desgranant en paral·lel amb el relat d’una obsessió anterior i molt diferent de la seva, per molt que convergeixi en el mateix artista: la que el llibreter John Snare va viure i va patir, fins a l’extrem de destrossar-li vida, des del dia del 1845 en què va descobrir i va comprar per vuit lliures –el preu d’un cavall a l’Anglaterra de l’època– el retrat perdut que Velázquez hauria fet al príncep Carles Estuard, el futur Carles I. Va ser durant la visita que el successor de Jaume I va fer a Madrid el 1623 per aconseguir la mà de la infanta Maria Anna. L’expedició, que va durar cinc mesos i va ser una “bogeria” de principi a fi, va deixar per a la història un estrepitós fracàs per a les pretensions de casament real de l’escocès i un misteri encara no desentranyat sobre una creació artística. I, a partir de l’enigma, sorgeix aquest assaig novel·lat de Cumming, que a més d’escriptora és crítica d’art a The Observer.
El llibre se cenyeix a la investigació rigorosa dels fets, gairebé sempre provats i només de vegades hipotètics encara que ben sustentats. En tot cas, el text es llegeix com una novel·la d’intriga. I és, fins i tot abans que s’hagi escrit, un doble testimoni –en primera i tercera persona– de com l’obra d’un gran artista pot alterar i fins a determinar el destí de qui l’admira. Per bé o per mal; Laura Cumming recull els dos supòsits.
“Velázquez em va donar el consol necessari per recuperar la meva vida”, afirma l’autora quan comença l’entrevista mentre explica la forta motivació de la seva obra literària. El seu pare va morir quan ella tenia 28 anys. Era pintor. El càncer li va destruir la vista i després el cervell, detalls que ella vol compartir perquè s’entengui el punt de partida. “No només vaig sentir una tristesa i una pena immenses; també em vaig enfadar”, diu. I es va obcecar: “Em vaig prometre que no tornaria a contemplar mai més cap pintura que les del meu pare”, recorda. No cal dir que va trencar la promesa, encara que li va costar molt. En aquell moment treballava com a crítica literària a The Guardian. Mesos després de la seva terrible pèrdua, Cumming va anar a Madrid per canviar d’aires. Va caminar rondant al voltant del Prado, “moltes vegades”, decidida a no traspassar-ne la porta. “Fins que l’esforç per no anar-hi es va convertir en una distracció”, riu ara. Llavors hi va entrar, encara que sota la condició imposada a si mateixa que només veuria un quadre del Greco que era el preferit del seu pare. Però, just quan el buscava, una font de llum i un moviment de gent la van atreure cap a Las meninas. Aquell instant li va fer canviar el rumb en tots els àmbits, començant pel seu camp professional i continuant pel que la porta a aquestes línies: “El meu tren va canviar de rail”.
La indagació de Velázquez desaparecido va començar amb la troballa casual d’un fullet de l’exposició a la qual Snare va decidir anar a Londres, el 1847, amb el retrat del príncep Carles que havia adquirit en una subhasta; allà l’havien venut com a obra de Van Dyck, però el modest llibreter de Reading va rebutjar aquella atribució des del començament. La veritat és que aquella primera exhibició va ser un èxit, igual que d’altres de successives a la Gran Bretanya i molt més tard a Nova York: l’última, suposadament celebrada al Metropolitan
‘Velázquez desaparecido’ dóna compte de com una obra d’art pot marcar qui l’admira: per bé o per mal
el 1885, quan John havia mort, gràcies al préstec del seu fill, Edward Snare.
Després ja no va tornar a saber-se mai més res de la pintura, que, malgrat que va ser àmpliament reconeguda per la majoria de crítics i aficionats, va suposar la perdició del seu propietari. Perquè, per protegir el seu valuós quadre i per no separar-se’n, John va renunciar a tot; Cumming creu que va abandonar la seva família. Va rebre dures acusacions, així com un embargament seguit d’un procés judicial tortuós. Es va abandonar a si mateix. I, segons s’intueix a l’assaig i l’autora revela a La Vanguardia, va emmalaltir de bogeria. “Des que el llibre es va publicar al Regne Unit, han passat coses”, explica: “Ha aparegut un quadern fet a mà amb totes les notes i cartes d’en John. I a través d’aquests escrits, de l’evolució del seu contingut i cal·ligrafia, he vist que no només es va obsessionar; es va ensorrar. El quadre li va arruïnar la vida i li va fer perdre la raó”, murmura. Afegeix que una altra cosa que ha passat en aquests mesos és que molta gent li ha enviat missatges donant raó d’una obra que podria ser el Velázquez. Un dels avisos la va tenir en suspens uns mesos, però al final va ser una falsa alarma. O una falsa il·lusió.
Si la pintura aparegués, ella no voldria veure-la “per si de cas no fos un Velázquez i resultés que el somni de Snare no hauria estat més que un malson per a ell i per a tots aquells que van pensar que sí que era un Velázquez”. No seria un demèrit per al llibre. Qualsevol que ho llegeixi viurà la intriga igualment i coneixerà millor l’art: el seu món actual i passat, la grandesa d’alguns artistes i les misèries de molts col·leccionistes. El lector aprendrà tot el que es pot saber de Las meninas i el seu creador, i també de l’època que Felip IV va regnar... Encara que, per Laura Cumming, “el millor èxit de la vida de Felip va ser –precisament– haver ocupat Velázquez”.
“A mi, ‘Las meninas’ em va donar consol per recuperar la vida. A John Snare, el retrat de Carles I el va fer embogir”