El més urgent, esperar
Gairebé totes les frases cèlebres de polítics contemporanis que se solen citar s’atribueixen a Winston Churchill. Però, modestament, a Espanya no han faltat altres fars d’enginy igualment celebrats. Per exemple, Pío Cabanillas, que davant els problemes enrevessats acostumava a dir: “En aquesta qüestió, el més urgent és esperar”. La recomanació de Cabanillas va ser implícitament present ahir en l’ambient que es respirava al Congrés dels Diputats, on el 38è aniversari de la Constitució es va celebrar entre temorosos i pudibunds comentaris sobre la procedència de la reforma de la Carta Magna.
L’afer més comentat en petit comitè era aquest, en efecte, el de la cirurgia que pot necessitar el text constitucional. Però ningú no va voler aparèixer amb el bisturí a la mà. Els que més parlen d’obrir la Constitució en canal –els sobiranistes i els de Podem– senzillament no hi eren. Ni se’ls esperava, vistos els seus anuncis. I els que sí que hi eren es preguntaven com caldria clavar-li el ganivet al meló constitucional, si no deu ser verd o ja s’ha passat i la reforma se’ns posarà malament. Per això, el més urgent és esperar. Si més no esperar a veure-ho més clar, que algú faci el primer pas i defineixi federal, o que es constitueixi una ponència o comitè de savis i s’atreveixi a fer un diagnòstic, seguit de medicació i garanties per al postoperatori.
Si un expresident és un gerro xinès, en definició de Felipe González, una Constitució és una vaixella completa. I aquí ningú no aposta per la trencadissa. Ja s’ha fet un pas, en tot cas. Ahir al Congrés ningú no va parlar en contra de fer canvis a la Carta Magna. El motor ronca i esbufega de tal manera que tots estan d’acord a cridar el mecànic. Però per demanar-li què? Què és el que cal reparar? Hem de canviar la benzina constitucional del 78 per alguna energia renovable d’última hora? Què diuen els modistes de l’alta costura política de Londres o de Roma? O val més buscar en altres capitals, vist tot plegat? Vertigen, indecisió, tremolor, va ser el comú denominador de les respostes als passadissos circumdants al buit hemicicle. I al costat d’això una crida permanent a no trepitjar l’accelerador. En temps històric, no tenim pressa.
Mariano Rajoy, també conegut com a “pell d’elefant” a Berlín, va ser envoltat, masegat i assetjat amb la reforma constitucional. I qui va dir que els paquiderms no són sensibles? A les demandes socials, s’entén. Rajoy va demostrar ser-ho ahir, emparat amb el sostre de despesa. L’acord amb el PSOE és més que un parapet. És una coalició inconfessada, un nasciturus constitucional. I val per arrencar la legislatura, mentre una mica més enllà el ministre Montoro patia per explicar per enèsima vegada que ell no ha apujat els impostos i que amb Hisenda hauria d’estar en regla qualsevol bon cristià. Alhora, en un tercer grupet, la vicepresidenta anunciava la seva pròxima visita a Catalunya. Tasca de sembra, a la recerca de consensos perduts. La Constitució, que tot ho empara. Però, tot i això, s’haurà de reformar.
Rajoy va celebrar el seu pacte amb el PSOE, potser un ‘nasciturus’ constitucional, més que el sostre de despesa