Desobeint
El menyspreu de la constitució que els regidors de 350 municipis catalans van simbolitzar ahir anant a treballar, situa la desobediència, distintiu de la CUP, en el centre estratègic de l’independentisme. La desobediència cupaire ha trobat aquests dies un ampli suport argumental en l’entorn mediàtic del sobiranisme. “Res a celebrar”, tuitejaven polítics conservadors de l’antiga Convergència i filòsofs perfectament incardinats en el sistema universitari i cultural nostrat. Hereus directes de Jordi Pujol, alts representants de la socialdemocràcia independentista, periodistes de renom i membres conspicus de la nomenclatura cultural coincidien ahir amb la CUP sense cap matís diferenciador: tots descrivien la Constitució de 1978 com un compendi legal execrable que només mereix rebuig i que, essent del tot estrany als interessos catalans, cal refusar sense matisos com una intolerable imposició. Aquesta mena d’unanimitats són difícilment reversibles. D’una banda, tanquen sorollosament la porta a la formulació d’un hipotètic pla B; de l’altra, imposen una lògica interna que fa molt difícil, per no dir impossible, no ja la dissidència, fins i tot el matís.
En obtenir el cap d’Artur Mas, la CUP va esdevenir alguna cosa més que un aliat inevitable: és el precursor. El que marca el camí. Discutibles o no (cosa en la qual ara no entrem), els valors i actituds de la CUP han anat tenyint el bloc independentista en general. Com tothom sap, això produeix un curtcircuit en la representació del catalanisme burgès.
Mentrestant, el PP, després de passar uns llargs mesos de dificultat, torna a controlar el terreny de joc amb superioritat indiscutible. Vet aquí la diferència entre la força del partit de Rajoy i la dels que donen suport a Puigdemont: Rajoy podia amenaçar el PSOE amb noves eleccions, perquè sabia que hi guanyava; però Junts pel Sí (i encara més l’antiga Convergència) no podia amenaçar a ningú: una repetició de les eleccions l’afeblia encara més. D’aquí ve el sorprenent canvi de joc del PP: va tibar la corda al màxim, i ara la deixa anar tot oferint una imprecisa proposta de diàleg. Atrapada entre Escil·la (judicis de Mas, Homs, Forcadells) i Caribdis (la CUP), la coalició Junts pel Sí avança cap a la desobediència posant en risc la connexió amb parts substancials dels seu electorat.
Seria el moment, potser, de promoure el temps mort del bàsquet. Un temps per reflexionar, recuperar l’alè i mesurar forces. Però la lògica cupaire no ho permet; ni tampoc la vella estratègia judicial del PP, que ja té vida pròpia, al marge dels senyals de distensió.
La teranyina catalana, per tant, només es pot desembullar mitjançant un moviment traumàtic: bé de ruptura molt clara amb l’Estat; bé de renúncia sobtada a la lògica de la desobediència. En ambdós casos, serà interessant observar la reacció dels catalans. Veurem com defensaran al carrer la ruptura dels seus polítics amb l’Estat; o com reaccionaran el dia que algú els digui que els gestos de ruptura com els d’ahir no eren sinó teatre.
La desobediència provoca un curtcircuit en la representació del catalanisme burgès