Homenatge i renovació constitucionals
AHIR es va celebrar el 38è aniversari de la Constitució espanyola del 1978. Aquesta Carta Magna és ni més ni menys que el pòrtic del període de democràcia més llarg a Espanya i, també, el seu garant. Va ser un text elaborat i pactat per les grans forces polítiques de l’època, incloent-hi el nacionalisme català, que, com a eina de convivència, ha rendit un enorme servei al país.
Ara bé, són tan certes les virtuts de la Constitució del 1978 com la necessitat de reformar-la. Impulsors de la Constitució nord-americana del 1787 ja van apuntar la possibilitat de sotmetre a reformes periòdiques aquest tipus de normes. No sovint ni tampoc per caprici, però sí, per exemple, cada vegada que un nou cicle històric o generacional alterés el marc de convivència i obligués a adequar la llei a les noves necessitats. La Constitució espanyola no és una excepció. Fa temps que es parla de la seva possible reforma. I ahir, durant els actes commemoratius que va acollir el Congrés dels Diputats, aquesta possibilitat tornava a anar en boca de tothom.
El pas del temps no s’atura. I ara, en l’era de les xarxes socials i la hiperconnectivitat, sembla passar més de pressa que mai. Un fet que ja té per si mateix un efecte urgent. Hi cal afegir la irrupció de noves forces al Parlament i les tensions del conflicte territorial. Aquests fenòmens han suscitat retrets a aquest marc legal, alguns d’injustificables. S’ha arribat gairebé a criminalitzar el “règim del 78”, la qual cosa és una insensatesa com una casa de pagès. Entre aquestes urgències i el quietisme característic del Govern popular hi cap una via intermèdia on es puguin atendre els anhels dels espanyols. Potser no tots, perquè són difícils de conciliar, però sí, almenys, els més raonables.
Les peticions de la reforma constitucional no són, com dèiem, noves. Ja fa deu anys que el Consell d’Estat va emetre un informe en què esbossava quatre reformes pertinents. Eren les relatives al Senat, la inclusió del nom de les comunitats autònomes, la referència a la Unió Europea i la retirada de la prevalença de l’home en la successió al tron. En l’últim decenni han anat aflorant altres peticions. El PP avança amb peus de plom per aquest camí –Rajoy es va tornar a mostrar ahir extremadament caut–, però és probable que no s’oposés a canvis com els ja esmentats per al Senat o la successió monàrquica. El PSOE ha reiterat la seva aposta per un Estat federal. I Podem, a diferència d’aquestes forces, donaria suport a una reforma que recollís el dret a decidir. Són algunes de les peticions, però no les úniques. D’altres voldrien que la Constitució facilités la reforma de la llei electoral o de la selecció del Tribunal Constitucional.
Com és obvi, l’abast de la reforma causa divergències. Tot i això, hi comença a haver consens sobre la necessitat d’emprendre-la. És lògic. La Constitució del 1978 ja s’acosta als 40 anys, i deixant de banda la reforma exprés –prova, d’altra banda, que els canvis són possibles– que es va fer a petició europea el 2011 per garantir l’estabilitat econòmica, el cas és que ha patit pocs retocs. És a dir, que no ha evolucionat al ritme de la societat. Dit això, cal que els partits trobin el moment adient i busquin consensos per al canvi, que siguin inclusius. Encara que no complaguin a tothom. Si no ho fan, poden acabar contribuint decisivament no ja a la renovació, sinó a l’envelliment de la Constitució del 1978. I aquest seria un dels pitjors i més perillosos serveis que podrien retre al país.