Previsió meteorològica
Dissabte, Bob Dylan no assistirà a la gala dels premis Nobel que se celebrarà a Estocolm. Però hi enviarà una bona amiga, Patti Smith, que cantarà un fragment d’A hard rain’s a-gonna fall. La cançó sencera dura gairebé nou minuts, i calculo que seria massa per als assistents. Això sí, Dylan ha enviat un discurs d’agraïment que llegiran junt amb els de la resta de premiats, durant el banquet posterior. Les seves raons per no anar-hi són exactament les mateixes que va fer saber quan, després d’un mes sense respondre a la Fundació Nobel, va badar boca: “Tinc compromisos previs”.
Em va captivar llavors la ràbia que van exhibir els contraris a concedir el Nobel a Dylan –i algun membre de la fundació, que el va titllar de “groller” i “arrogant”–, com si consideressin que qualsevol compromís previ ha de volar pels aires si et donen aquest premi. ¿És que es pensen que són els reis del mambo i que el seu guardó passa per damunt de tot? Quanta supèrbia. Com tots els premis, el Nobel és imperfecte (molts escriptors de primera categoria n’han quedat fora) i capriciós (¿per què ara l’hi donen a aquest i no a aquell altre?). No deixa de ser un festival com el d’Eurovisió, amb la diferència que els participants i el jurat van amb frac (els senyors) i vestits llargs (les senyores) per comptes de samarretes, jupes de cuiro i cares de friquis.
L’amistat entre Bob Dylan i Patti Smith va néixer el 1975, quan Smith encara no havia gravat cap disc, i en alguna ocasió han fet gira plegats. Tenir un amic que t’ajudi en situacions compromeses i que estigui disposat a anar en representació teva a un tripijoc d’aquestes característiques sempre és bo. No ho va tenir tan fàcil l’escriptora austríaca Elfriede Jelinek quan el 2004 no va poder anar a recollir el Nobel pel trastorn d’ansietat que arrossega des de petita. Aquest trastorn deriva en fòbia social que li impedeix anar a actes on hi ha molta gent. Ves que és fàcil d’entendre. Però no: molts escriptors (inclosos els que fan bandera de ser la mar de comprensius amb les diferents malalties de l’ésser humà) se li van llançar al damunt i la van criticar per arrogant, incapaços de comprendre que l’ansietat i la fòbia social són patiments indomesticables.
Bob Dylan va escriure A hard rain’s a-gonna fall l’estiu del 1962, basant-se en l’estructura de les balades tradicionals. Com que poc després, l’octubre d’aquell any, va esclatar la crisi dels míssils soviètics amb la Cuba castrista, quan la cançó va aparèixer en disc molta gent va pensar que hi feia referència. Creien que la pluja forta de què parlava era la de la guerra nuclear que consideraven imminent. Dylan es va escarrassar a explicar que no al·ludia específicament a aquella pluja de míssils, però no li feia cas ningú. Només el poeta Allen Ginsberg, quan la va escoltar, va plorar d’emoció: “Perquè em va semblar que la torxa havia passat a la generació següent”. Ara Fidel Castro és mort i Bob Dylan, premi Nobel de Literatura, encara que a alguns els pesi.
L’amistat entre Bob Dylan i Patti Smith va néixer el 1975, quan Smith encara no havia gravat cap disc