Apel·lar directament al poble
Apel·lar directament al poble sense intermediaris, sense matisos, sense institucions i sense periodistes forma part de la nova política. El president electe Donald Trump ho deia literalment en un tuit aquest dilluns: “Si la premsa informés sobre mi amb precisió i amb honorabilitat, tindria menys motius per tuitejar personalment. Tristament, no sé si això ocorrerà alguna vegada”. Trump té gairebé 17 milions de seguidors arreu del món, suposo que la majoria són nord-americans.
Els seus missatges arriben directament als que el segueixen sense necessitat de passar per filtres de mediadors de cap tipus. Pot telefonar directament a la presidenta de Taiwan sense passar pels protocols diplomàtics teixits en els temps més tensos de la guerra freda en la qual es va convenir que l’única Xina oficial era la continental. La visita de Nixon a Pequín el 1972 va obrir un llarg procés que va acabar ignorant Taiwan, que havia estat aliat de Washington des de la victòria de la Xina Popular de Mao Zedong el 1945.
A les protestes diplomàtiques presentades per les autoritats de Pequín, Trump es va despatxar amb un altre tuit en què es queixava que la Xina no havia preguntat als Estats Units si era correcte devaluar la seva moneda perjudicant la competitivitat exportadora de les empreses nord-americanes. El proteccionisme ha arribat.
Dissabte passat Trump va intentar veure un programa de televisió nocturn que el va trobar sectari i impresentable. Trist, acabava la nota tuitejada personalment per ell. Se suposa que canviaria de canal o se n’aniria al llit.
Els nomenaments del seu pròxim govern no els anuncia un portaveu sinó que la primícia la dóna el mateix Trump amb un tuit i amb un enllaç a Facebook. Recordo unes reflexions d’un conegut polític nostre en què assegurava que les millors entrevistes se les feia ell mateix.
Es tracta d’arribar al poble sense filtratges de cap mena. El setmanari The Economist fa una extensa recensió d’un breu llibre de John Judis que titula The populist explosion. El populisme, diu l’autor, està trastocant la política occidental en molts sentits. No es manifesta igual a tots els països. A la Gran Bretanya es va traduir en una sèrie de mentides d’envergadura per convèncer una majoria de britànics perquè abandonessin la Unió Europea.
El populisme pot ser de dretes, d’esquerres, econòmic, racial o territorial. Té la seva raó de ser en la negació de la pluralitat de la realitat en les societats lliures i descartant per desfasat o antipatriota el pensament propi. El polític de l’era digital ha descobert que no hi ha barreres entre el seu discurs i el poble. El filòsof Josep Maria Esquirol ho comenta en el seu excel·lent assaig sobre la resistència íntima i la filosofia de la proximitat. Prova d’omplir el buit insuportable del món hiperactiu i hiperinformat en el qual ens movem centenars de milions de persones que podem pensar que no hi ha vida més enllà de l’actualitat i de les veritats mediàtiques fugaces. Els suposats especialistes en tota classe de sabers són els que pertorben el món. Parlem massa quan hauríem de callar més en tractar temes desconeguts.
El que uneix els populistes és un menyspreu obert o subtil contra l’altre, l’immigrant, el que no pensa igual que nosaltres o no està integrat del tot a la nostra cultura. Els de l’UKIP britànic van en contra de l’elit liberal, els de Podem la van emprendre amb la casta quan encara no en formaven part i els del pallasso italià Beppe Grillo es concentren en els periodistes, els industrials i els polítics.
John Judis indica que hi ha un altre aspecte que uneix els populistes com és la sospita de les institucions basant-se en el fet que han estat corrompudes per les elits o bé perquè els descartats han quedat exclosos pels canvis tecnològics de la globalització.
La invocació a les masses, al poble i a les voluntats col·lectives va ser el caldo de cultiu dels populismes dels anys trenta del segle passat que van desembocar en una tragèdia col·lectiva per a Europa i per al món. La seva atenció prioritària és assenyalar els mitjans de comunicació, periodistes en particular o mitjans concrets, com adulteradors de la realitat. Els atacs a la premsa de Donald Trump, Beppe Grillo, Nigel Farage i Marine Le Pen són constants. Per a ells la realitat no és mai polièdrica sinó única i immutable. Els dictadors de dretes i d’esquerres han tingut sempre aquesta mateixa percepció, des de Franco a Castro passant per Ceausescu i Stalin, Idi Amin i Pinochet. Caçar el missatger.
Els símptomes clars de populisme es donen quan només s’accepta una única manera d’entendre la política, la societat i la cultura. Esquirol convida a pensar per compte propi combatent les murmuracions i la demagògia que són el verí de tota comunitat. Potser hem entrat en una revolució molt profunda de conseqüències encara desconegudes que afecten les relacions humanes entre pobles i nacions i que comporten una percepció negativa, tal volta irrecuperable, que tenim dels polítics.
El populisme té la seva raó de ser en la negació de la pluralitat política, social i cultural de les societats lliures