Diàleg, propaganda i comèdia
La part més difícil de qualsevol diàleg és escoltar l’altre. És cert que en les definicions de diccionari, la paraula diàleg s’associa a l’intercanvi de missatges o d’idees, a la conversa, amb l’objectiu d’arribar a acords. Però tothom que ha dialogat de veritat sap que el més complicat no és fer-se entendre un mateix, sinó fer-se càrrec de l’altra posició. Callar i escoltar. I si és tan difícil escoltar és perquè només es pot parar l’orella de manera honesta si es parteix del principi que la conversa es produirà en igualtat de condicions. Sense això, no hi ha diàleg que valgui.
Ho dic perquè és lamentable veure com aquestes setmanes s’ha apel·lat a la voluntat de diàleg amb Catalunya per part del Govern espanyol –i s’hi ha donat crèdit–, malgrat el caràcter fraudulent de la proposta. Primer, perquè d’entrada s’han establert línies vermelles sobre què no s’està disposat a escoltar. I segon, perquè el suposat diàleg es fa sense que s’hagi produït un alto el foc que faci creïble la voluntat d’acord. Si no es pot parlar d’allò que precisament és a l’arrel del conflicte –la celebració d’un referèndum sobre la independència de Catalunya–, i si mentre es declara que es vol parlar, se segueix mostrant qui té la força –i els tribunals– per atemorir i per imposar la pròpia voluntat, llavors no cal ser una àguila per veure que es tracta d’un diàleg-trampa.
De manera que és aigua clara que la declaració d’una voluntat de diàleg anunciada no té per objectiu parlar i entendre’s. Es tracta d’una acció de propaganda amb diversos destinataris. En primer lloc, algunes ànimes càndides catalanes que encara somien amb un acord a porta tancada entre dirigents polítics que, a més d’excloure el referèndum, prescindiria de la força de les persistents mobilitzacions iniciades ara fa deu anys. En segon lloc, va dirigit a alimentar els argumentaris dels líders d’opinió espanyols –i, per tant, a la seva opinió pública–, que fins ara es podien sentir incòmodes amb la impassibilitat governamental, fins i tot denunciada per l’exministre Margallo. I, en tercer lloc, es tracta d’una operació destinada a respondre a les veus exteriors que, des de mitjans internacionals prestigiosos, havien demanat diàleg.
No sé si l’operació de propaganda els sortirà bé. De cara als catalans, no ho crec. Ni que sigui perquè ens coneixem massa i de fa molt temps. Pel que fa a Espanya, per molt que amb una mà ensenyin la pastanaga, no podran deixar anar el bastó de l’altra perquè el clima d’intransigència alimentat els darrers anys no els deixa cap marge de maniobra per a un diàleg franc.
I pel que fa a l’àmbit internacional, la proposta de diàleg arriba quan tothom té massa problemes a casa com per estar per nosaltres. Sobretot, fins que no es produeixin fets que acompanyin les presumptes converses –un alto el foc judicial, un referèndum pactat, o directament una suspensió parcial o total de l’autonomia–, ningú no els farà cas.
El meu punt de vista, davant de tot plegat, és molt senzill. El conflicte entre Espanya i Catalunya no es pot resoldre amb diàleg. S’ha fet tard. No és a les mans dels líders polítics catalans fer-se enrere en la celebració del referèndum que vol la gran majoria de catalans. Si en tinguessin la temptació, se’ls acabaria la legitimitat democràtica del seu lideratge en poques hores. Tampoc és a les mans dels líders espanyols acceptar la possibilitat que Catalunya decideixi el seu futur perquè, ni que finalment els catalans es volguessin quedar a Espanya, havent-ho decidit sols, ja se’ls hauria reconegut de facto el caràcter de nació, i per aquí –que és el moll de l’os del conflicte– no hi passaran.
Quaranta-un anys després de la mort del dictador, finalment, a Espanya es produirà la ruptura que no es va ser capaç de fer amb la Constitució de l’any 1978. I no parlo només de la inevitable fragmentació territorial, sinó que la independència de Catalunya obligarà Espanya a fer allò que es va voler estalviar amb la transició. És a dir, canviar les estructures de poder estatals antidemocràtiques que des del primer dia s’han resistit a renunciar al poder centralitzat que tenien, sabotejant els tímids processos polítics autonòmics que s’havien obert i deixant-los en una mera descentralització administrativa.
Així, doncs, que ningú no s’enganyi ni es deixi enganyar. Primer, Catalunya serà independent. I només després hi haurà diàleg per, en primer lloc, no prendre mal i, passat el disgust, per reprendre les converses de cara a futures polítiques d’entesa i col·laboració pròpies del segle XXI. És a dir, amb models que ja no passen ni per fer federacions o confederacions d’estats, sinó pels que ja funcionen a Europa i la resta del món. Que des de la Delegació del Govern facin tota la propaganda que vulguin, puguin i els convingui.
Però, si us plau, que no ens facin perdre el temps ni fer comèdia.
El conflicte entre Espanya i Catalunya no es pot resoldre amb diàleg; s’ha fet tard