L’esquí i altres formes de tortura
La vida m’ha tractat bé: els meus pares no em van portar mai a esquiar i una vegada adquirit el sentit comú ja és molt difícil agafar afició a una de les practiques de més risc d’exclusió social, física i indumentària.
L’esquí hauria d’estar prohibit per a les rendes inferiors a un milió d’euros anuals. Els rics van inventar l’esquí perquè els pobres se’n compadissin, però així que arriben a classe mitjana els pobres van i dediquen les seves hores lliures a una pràctica caracteritzada pels inconvenients i que té com a conseqüències habituals les fractures de tíbies i peronés, turmells i crismes.
Estimat lector: no porti els seus fills a esquiar. Si no els porta a missa amb l’argument que ja decidiran quan siguin grans, per què els ha d’inculcar de petitons una afició que no adquiririen mai per si mateixos d’adults?
Les muntanyes sempre són lluny i el fet que siguin aquí o allà no és motiu per pujar-hi. També és allà l’estadi de Cornellà-el Prat!
Tot i que només he anat lliurement dues vegades en la vida a estacions d’esquí, admeto la meva fascinació per les informacions meteorològiques, les informacions viàries, els tipus de neu i tots els consells útils que donen els telenotícies els divendres hivernals per als esquiadors.
D’entrada, he après que cal portar cadenes al cotxe (i, afegeixo, saber posar cadenes a unes rodes sense moviment). No sona potser a vida conjugal?
Després ve la indumentària. Esquiar exigeix roba de camuflatge i és significatiu que anomenin descansos unes botes només perquè no estrenyen i són a l’esquiador el que les plantofes a les persones humanes. Després cal renunciar als principis que guien l’elegància i caure en tota mena d’aberracions: gorres de llana, casc, ulleres aerodinàmiques, vestits de plàstic caríssims, botes que quan les veus ja estrenyen i, a sobre, barretes per evitar que els llavis es tallin i ungüents contra les cremades solars.
Si hi ha sort, sol i neu en pols, l’esquiador acaba la jornada amb unes grans marques al rostre. Amb això, pot demostrar al món que ha esquiat, però aquestes marques ni són estètiques ni tenen la sensualitat ulterior de les marques del biquini, el tanga o el banyador masculí.
Ascendir al cim d’una muntanya en un telecadira per haver de baixar després esquivant passerells als quals algú ha rentat el cap perquè anessin allà i tornar a començar deu ser meravellós. Ni a Sísif se li hauria ocorregut.
I per últim la prova concloent, l’smoking gun, que dirien els de Hollywood. No hi ha esquiador que quan li preguntis on és la gràcia no et digui que el millor és quan es treuen els esquís –quan pleguen, vaja– i celebren el final de la jornada laboral amb banys en jacuzzis, xerrades davant la xemeneia o un sopar normal amb copes.
Cal acabar trinxat per gaudir per igual d’aquestes coses?
Per què cal inculcar als nens l’afició a l’esquí, que no adquiririen mai per si mateixos d’adults?