Electra també va ser feliç
L’òpera de Strauss torna al Liceu amb el muntatge que va crear Patrice Chéreau abans de morir
Una oportunitat única. La primera i l’última. En tots els sentits. Aquesta nit el Gran Teatre del Liceu estrena per primera vegada a Espanya una òpera dirigida per Patrice Chéreau, el gran director de teatre, cinema i òpera francès conegut per pel·lícules com La reina Margot. Serà la radical i intensa Elektra de Richard Strauss amb un repartiment de luxe encapçalat per la soprano Evelyn Herlitzius i la mezzo Waltraud Meier, les mateixes que van encapçalar l’aclamada estrena d’aquesta producció a Ais de Provença el 2013. Qui no hi serà és Patrice Chéreau, que va morir poc després de posar-la a escena. Però és que, a més, la de Barcelona serà l’última possibilitat de veure aquest muntatge en què Chéreau va voler fugir de tòpics. Va voler fugir, diu Meier, de retratar Electra –la que dóna nom al famós complex oposat al d’Èdip, amb la filla enamorada del pare– com la bona, encara que consumida per l’odi i assedegada de revenja, i com la dolenta a la seva mare Clitemnestra, qui ha matat amb el seu amant Egist el seu marit, el rei Agamèmnon. “En Patrice va voler fugir dels arquetips, retratar persones corrents; no són ni bons ni dolents, tots tenen la seva part de culpa”, subratlla la mezzo.
I aquesta idea sobre els personatges, explica Vincent Huguet, director de la reposició, és la que articula l’escenografia: “La idea d’en Patrice és que es tractava d’una casa on la gent va ser feliç en el passat. Ell havia vist produccions d’Elektra amb sang a les parets, un espai com un calabós, una presó, un hospital, un lloc de tortura, una carnisseria, llocs horribles. Però per ell, en el passat, quan Agamèmnon vivia en aquell palau, la gent era feliç, la família funcionava”.
A més, sobre l’escenografia diu que “en Patrice estava obsessionat a donar una narració molt clara de la peça, i per això hi ha tres entrades, per on poden entrar els uns i no els altres, és una geografia per als personatges que per si sola ja t’ex- plica part de la història. A més a més, es barregen elements de diferents èpoques, com un gran absis de basílica romànica, una cantonada al Bauhaus i una altra de més modernista, i això crea un conjunt que es manté tota l’estona en moviment”. Huguet explica que està molt content d’estrenar finalment una òpera de Chéreau a Espanya perquè “era la seva segona casa, parlava un bonic castellà, tenia una casa a Sevilla, fins i tot la seva mare ja va tenir una història d’amor amb Espanya”. I assenyala que “alguna cosa d’ell continua vivint amb aquest espectacle”.
A Barcelona Elektra arriba amb pràcticament el repartiment original de l’estrena a França: Herlitzius, Meier, la soprano Adrianne Pieczonka com a Crisòtemis –que intenta que la seva germana Electra no mati la seva mare–, el tenor Thomas Randle com a Egist i el llegendari baix baríton de 92 anys Franz Mazura com el preceptor d’Orestes, germà de Crisòtemis i Electra. I d’Ifigènia, que el seu pare va sacrificar per poder navegar a la guerra de Troia. Un Orestes que serà finalment acabi amb la qui matarà la seva pròpia mare i amb Egist, i que sí que ha canviat respecte a Ais de Provença: ara li dóna vida el baix baríton Alan Held.
La soprano Evelyn Herlitizius evoca Chéreau recordant “el seu humor fantàstic malgrat el tema de l’obra, la seva humanitat, la seva capacitat i voluntat de no acceptar els judicis i el que s’havia dit abans dels nostres personatges. Era capaç de viure els personatges, i es veu”. I sobre la seva Electra, i els seus balls inicial i final, explica que ella havia ballat, i “la dansa em surt bastant natural”. “Vam parlar amb Patrice que al final de l’obra Electra està esgotada, si està morta o no passa a un segon terme: és la imatge d’una llum que es va apagant. Vaig buscar una connexió entre el ball del principi, ple d’energia, amb l’últim, on no la troba. Després de la mort de la mare està buida. De fet, tota la peça té un ritme de ball, dansa pura, no estrictament un vals, però s’hi assembla, hi ha aquest impuls. Des de l’estrena ha anat canviant, quedant oblidat, però és molt important per a tota l’obra”.
La seva mare a escena, la mezzo Waltraud Meier, era amiga de Ché- reau, amb qui treballava des dels noranta. “Era una persona molt culta. Dominava les diverses disciplines de l’art, la literatura, la filosofia, la música, i en aquesta obra, més que en cap altra, la psicologia. Amb ell vam parlar molt de la relació entre mare i filla. Per ell aquest era el punt central de l’obra. Vam parlar sobre si s’havia d’anar en contra de la tradició de reflectir només els dos caràcters seus, una com la bona, encara que consumida per l’odi, i l’altra com la dolenta. Ell no tenia aquesta intenció, es basava molt en la tragèdia de Sòfocles, i tenia en compte que quan es va escriure el llibret d’Elektra era molt present el tema de la histèria femenina que propugna Freud. Per ell la família
“De vegades es fa ‘Elektra’ amb sang a les parets, en una presó, una carnisseria”
“Per en Patrice es tractava d’una casa on la gent va ser feliç en el passat”
Josep Pons s’enfronta per primera vegada a aquesta òpera; tindrà 87 músics al fossat
no deixa de ser una família que prèviament ha funcionat, però després cadascú segueix el seu destí. Es tracta de mostrar l’ambivalència de tots els rols. I la relació entre mare i filla. Aquesta certa proximitat que de vegades es mostra, aquest anhel, aquest desig que tenen les dues de parlar en algun moment amb l’altra. Es tracta de mostrar les petites espurnes on pot funcionar, tot i que finalment no funciona”.
El director musical de la peça serà Josep Pons, que tot i que ha dirigit molta música de Strauss és la primera vegada que s’enfronta a Elektra. “És una producció fascinant, l’escenografia t’inspira, els dos minuts que tenim abans de co- mençar a tocar, veient com netegen a escena, aquella llum fosca, donen una aroma, un pressentiment fonamental. És una genialitat no començar amb el so”, diu, i subratlla que “pot semblar que el llenguatge és el mateix que el d’altres de les simfonies i concerts de Strauss, però una vegada s’introdueix el caràcter dramàtic canvia totalment. Passa a Mozart també”, explica. I conclou que és una obra “molt difícil tècnicament, però això es resol. I a més de donar el pols dramàtic hi ha la dificultat de les dimensions d’orquestra –hi haurà 87 músics al fossat– per poder tenir uns bons balanços amb les veus, però crec que ho hem aconseguit”.