Miró i els poetes catalans
Vicenç Altaió reconstrueix la intensa col·laboració de l’artista amb els autors de la seva terra, de Carner a Gimferrer
Dos llibres que en realitat són un. Miró i els poetes catalans , de Vicenç Altaió. El primer, de bibliòfil, és de gran format i té un preu que s’acosta als mil euros, reprodueix els dibuixos que Miró va crear per acompanyar els llibres dels poetes catalans que va creure més representatius. El segon és el resum del primer i ofereix una explicació detallada de cada un, amb un format propici perquè arribi a les llibreries.
Miró, que va col·laborar amb els grans poetes de l’avantguarda (René Char, Tristan Tzara, Paul Éluard, Robert Desnos...), no va oblidar mai els poetes de la seva terra. Aquí hi ha les obres que enllacen el noucentisme de Josep Carner amb l’avantguarda popular de SalvatPapasseit, els poetes de la seva generació, com J.V. Foix i l’oblidat Carles Sindreu, amb les noves generacions: Brossa, Perucho, Espriu, Martí i Pol, Gimferrer.
A qui li passava pel cap de dir que els dibuixos de Miró són il·lustracions dels poemes es guanyava la ira d’un artista que fusionava a les seves obres poesia i pintura. El llibre aporta, en l’àmbit visual, la reunió dels dibuixos dispersos i també algunes curiositats, com la mostra del dibuix creat per al llibre concret, i després el dibuix que va fer Miró sobre les portades dels llibres de Foix i Sindreu que eren a la biblioteca personal de l’artista. L’altra aportació és l’ampli estudi que dedica a la relació de Miró amb la poesia catalana. Rescata en primer lloc Carles Sindreu, que va tenir un paper important al grup Adlan. Assistent habitual de la penya de l’hotel Colón, on anava Lorca quan visitava Barcelona, va ser l’autor del text que lloava la pintura de Miró al número de D’Ací i d’Allà del 1934. Brossa, evocant una conversa del 1945, en plena dictadura i persecució de la llengua, recorda que li va dir: “Quin contrast amb les aspiracions de la meva joventut!”. I es va posar a plorar. L’autor fa una metàfora que avui sembla una profecia: “Hi ha dies que hom diria que porta un fil de telefonia connectat a l’orella”.
Altaió subratlla que el següent llibre de Miró amb un poeta català no arriba fins als anys seixanta. Això fa evident el silenci que es va imposar a la literatura catalana. La reconnexió es plasma el 1962 amb el llibre d’artista Cop de poma, una caixa amb cinc variacions del mateix gravat, obra de Tàpies, una partitura de Mestres Quadreny, un poema de Brossa i una “escultura” de Moisès Villèlia (“En temps de diluvi, els escarabats neden”, es llegeix a l’advertència, escrita per Brossa),
“Serà Brossa –diu Altaió– qui identificarà la nova avantguarda, experimental i popular, pobra i anticonservadora, amb la de la primera avantguarda, la de Miró”. “Foix i Brossa –segons l’autor– seran les dues cares de Miró”.
Després, als anys setanta, Espriu, “el poeta postsimbolista hermètic i realista de combat, arriba a Miró a través de la cançó de Raimon”.
Com s’explica la relació de la poesia realista de Martí i Pol amb l’estètica contraposada de Miró? Altaió aporta documentació inèdita en què el poeta de Roda de Ter, impacient per la tardança amb què Miró lliura els seus gravats per a Els cinc sentits, proposa a Gaspar que substitueixi Miró per Viladecans (tement que “això no ho veurà ningú”). Gaspar, horroritzat, li diu que és impossible treure el llibre a Miró. Al final, surt publicat. Martí i Pol havia substituït Espriu com a poeta nacional, el poeta del combat comunista. Altaió descobreix amb sorpresa que Espriu i Miró, que se suposava que tenien contacte, no es van conèixer personalment fins al 1962, i mostra la misogínia final de l’autor d’El cementiri de Sinera, iel seu desinterès per la joventut. Altaió reprodueix l’estranya carta d’Espriu a Pilar Juncosa quan mor Joan Miró, escrita amb pulcres i diminutes lletres majúscules: “Jo, que no sóc ningú, tenia i tinc la gosadia d’estimar el seu marit, més l’home que l’artista, que ja és a dir”.
El llibre inclou el poeta més jove,
El llibre explica l’estranya relació amb Martí i Pol i rescata autors com Carles Sindreu
Pere Gimferrer, que va assistir al naixement de dos dels 109 llibres que va dibuixar Miró. El dedicat a Góngora i un dels més bonics, juntament amb Càntic al sol, Lapidari o Llibre de les propietats de les pedres, l’últim que va crear Miró, un llibre en què les pedres estan descrites pel color i Gimferrer explicava a un Miró rialler la propietat de la magnete, un diamant que es pensava que tenia poders d’encantament: si algú posava la pedra sota el coixí del llit on dormia la seva dona, ella l’abraçaria si era casta i, si no, cauria del llit com si algú l’empenyés.